Jump to navigation
Feia poc que havíem canviat de segle. Els que en teníem ens connectàvem a Internet amb tarifa plana, a partir de les sis de la tarda entre setmana –i tot el dia en dissabte i diumenge– amb un mòdem que feia una melodia bastant graciosa. Començàvem a baixar música, i havíem passat de Napster a Audiogalaxy. Estaven de moda els skates, i no feia tant que havíem deixat enrere l'època dels tazos de Pokémon. Ara, en més de col·leccionar criatures rares o mirar com els més valents es fotien hòsties a la pista de patinatge, enregistraves discs de peluts i te'ls passaves amb els amics.
Un dia vaig posar al cercador de l'iMesh el nom d'un grup que, no sé per què, em sonava d'alguna cosa. N'havia sentit campanes en alguna banda, i tenia curiositat de veure com sonava. Tenien un nom curiós: Obrint Pas. Vaig trobar-ne un parell de cançons: La revolta de l'ànima i Trencar el silenci. I quan al cap de mitja horeta van acabar de baixar-se, van canviar moltes coses.
En aquell moment teníem 14 o 15 anys, o potser 16, i escoltàvem Estopa, Metallica, Iron Maiden, Mägo de Oz i Extremoduro. Si estaves molt sentimental –i en privat perquè ningú se'n rigués de tu– escoltaves La Oreja de Van Gogh o, si venies de casa progre i per tant els coneixes, Els Pets. Conèixer Obrint Pas no va ser només un descobriment musical, sinó l'entrada a un univers.
Obrint Pas va portar-nos també a La Gossa Sorda, o de fet potser va ser a l'inrevés. No importa massa, perquè entre els dos vam aprendre moltes coses. Després vindrien les discussions d'adolescents sobre quins eren “més bons”: però realment uns eren el complement ideal dels altres. Obrint Pas eren més lírics i literaris, i musicalment una mica més light: més “monyes” que dèiem. La Gossa eren més clars, més directes i musicalment parlant pegaven més canya. Als primers te'ls imaginaves de ciutat, als altres de poble. Després vam descobrir que anàvem pel bon camí.
Amb ells vam descobrir també que aquell instrument que acompanyava a gegants i capgrossos a Festes d'Agost –i que després aprendria a tocar– es deia dolçaina, i que es tocava a Amposta però també a tota València. Des de l'altra banda de la frontera vam descobrir, també, que València era el País Valencià. Vam descobrir el reggae i l'ska, i les discussions puristes sobre si en tocaven o no. Vam descobrir als Muguruza, a Manu Chao, a Dusminguet. Vam descobrir Al Tall.
Va vindre el concert d'Obrint Pas a Gandesa, el primer de molts. A primera fila, evidentment. Flipàvem perquè van tocar cançons tan especials com Records. Vam flipar també quan, en acabar-se, Xavi, Miquel i companyia van formar part de la festa post-concert, com uns més del públic. Després te'ls trobaries trenta mil vegades més, hi discutiries i compartiries experiències, i entendries el secret del seu èxit: que no són un grup de música, sinó un grup de bona gent. Res més.
Van vindre Maulets, el SEPC, Jóvens, els moviments socials i voler canviar el món que deia ta mare, i vam aprendre encara més. Vam començar la universitat. Eren els anys de Bolonya, de l'intent de transvasament cap a Barcelona, del cementeri nuclear, del Fòrum Social Català. Vam participar d'assemblees i manifestacions, de vagues, d'ocupacions de facultats, de coses que serà millor no publicar i fins i tot de la puta vaga de fam d'un amic. Vam conèixer la Patum, el 25 d'abril, les Falles, el Feslloch, el Rebrot. Vam descobrir el sexisme, la sexualitat, els rols que tots patim i reproduïm, que no tot són hòsties sinó que paraules i actituds també fan mal. Vam conèixer gent preciosa de València, Mallorca i Perpinyà; també vam conèixer algun imbècil amb actituds bastant poc transformadores per molt que es decoressen de roig o negre. Vam conèixer Veneçuela, Marinaleda i més experiències entre interessants i mitològiques. Intimàvem, sense que cap dels dos ho sabés, amb Ovidi Montllor i Feliu Ventura. Descobríem Verdcel, Orxata, Pirat's i Pascal Comelade. Jesús Moncada, Maria-Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Vicent Blasco Ibañez. I infinitament més.
Baixàvem a les Terres de l'Ebre en caps de setmana, per a intentar importar tot el que estàvem aprenent a la capital. Cometíem molts errors. També vam cometre molts encerts. Vam conèixer molta gent, molta ens va conèixer a nosaltres. Eren els inicis d'unes sinergies que a poc a poc donen fruits, i més que en donaran. Ja llavors estava tot fatal, i ja llavors ho volíem tot.
Va haver-hi un estiu on, anesses on anesses, actuava Obrint Pas. Érem –som– fotedorets, i a base de tragar-te concerts vam acabar fent-ne molta conyeta. Que si això sí que és una festa, que si que visquen les comarques, que si sou els millors, gent. Però per molt que te'n fotesses, que als concerts ja no estesses a primera fila i que certes litúrgies et fessen quasi riure, sabies que en el fons eren de sucre. Eren molt grans i te'ls estimaves. T'havien acompanyat, t'acompanyaves i sabies que t'acompanyarien.
Mentrestant, vam estar molt enfadats amb el món. Per la seua irracionalitat i crueltat, pel passotisme general, perquè “ningú no fa res” per canviar-ho. Fins que un dia vam descobrir que, si a més a més d'estar-hi enfadats, érem constructius, podíem canviar moltes coses. Van ser molts factors, però Obrint Pas van tindre-hi alguna cosa a veure. Si a la ESO La flama va descobrir-nos als nostres iaios, i anant cap a la Selectivitat Benvingut al paradís va ensenyar-nos que érem fills d'un món molt gran i d'una preciosa Mediterrània, l'impressionant Coratge va ensenyar-nos moltes coses més mentre indignàvem places. La més important de totes, potser, que seguim. Que seguirem.
Ajuntalletres i corredor de finques.
