Bona nit, Galdiri

Bona nit, Galdiri.

M'acaben de dir que te n'has anat. Sóc Oriol, nét de Calaix. Diria que no ens vam arribar a conèixer mai personalment. Com a mínim, identificant-nos. Però com sol passar amb les persones a qui admires, tinc la sensació que sé molt bé qui ets.

No sé quan va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar de tu. Segurament va ser a casa mons iaios. Dient-te que sóc de Calaix suposo que ja t'ho he dit tot, però no et confongues. No sóc nét del Fuster amb qui vas compartir riures i plors quan éreu regidors de cultura i hisenda en aquelles primeres legislatures post-franquistes ampostines en què el PSUC governava. Sóc nét de son germà, amb qui potser no vas tindre una relació tant propera però amb qui vos unia, des de la discrepància, un respecte mutu molt gran. Ja ho saps: mon iaio era una bellíssima persona, del PSOE –quan el partit d'Iglesias encara no havia perdut la essa i la o– i cabut com ell tot sol, i va continuar sent les tres coses fins a l'últim dia. Vinguts de Cervera del Maestrat, Juan i Antonio van morir-se, ja, com has fet tu ara; però els dos van deixar-nos lliçons, també: com has fet tu ara.

Diria que vaig sentir a parlar de tu per primera vegada quan vas presentar el Diccionari de paraules en desús de les Terres de l'Ebre. Em va cridar molt l'atenció. Jo era –sóc– molt jove, però ja llavors tenia un gran interés per este enorme patrimoni que és lo parlar particular de casa nostra. En aquell moment ser ebrenc era encara una vergonya –fa quatre dies, d'això, però hem avançat molt–, i em va agradar molt que algú fes un llibre sobre això. Quan vaig preguntar a casa qui era este home gran que havia escrit el llibre, te'm vas aparèixer com un personatge interessantíssim: lluitador antifranquista i lluitador en “democràcia”, pagès i amant de la cultura, vas escriure també molts més llibres. Sobre els malnoms, sobre dites, sobre costums i moltes més coses, sempre del poble.

Recordo quan vaig sentir a parlar per primera vegada d'experiències com la de La Unió, aquella cooperativa que vau crear, cansats de dependre de patrons que només vos veien com algú de qui traure diners, i que va créixer fins arribar a tindre tres botigues i una vintena de treballadors. De tot això, avui els jóvens no en sabem res. Als que, com aquell que diu, acabem de nàixer, històries com les de La Unió o quan governava el PSUC i moltes més són històries que ens fan flipar, la veritat. Acostumats a sentir remugar perquè este poble sembla –sembla– tan adormit, saber que molts anys abans ja havíeu estat picant pedra per a transformar-lo –com, humilment, intentem nosaltres– anima. Anima molt.

Saps? Si hi penso, trobo que el que més em reconforta és la teua lògica i la teua coherència. El fet que el Galdiri enamorat de la cultura i del patrimoni tingués la mateixa importància que el Galdiri pagès o el Galdiri polític. Ho tenies molt clar: no es pot voler transformar res sense estimar-te amb bogeria el territori, la seua manera de ser i les seues persones. Nosaltres també ho pensem, això; i també intentem transformar Amposta i les Terres de l'Ebre a millor. No puc assegurar-te res: fem el que podem, i suposo que ja és prou. Segur que estaries molt content de veure que, com a mínim, ho intentem.

La teua mort entristirà als teus amics i familiars; la pèrdua d'una persona estimada és sempre un cop molt dur. En este cas, el cop arrearà fort a tothom que aprecie el poble. És una putada, se mire com se mire. Només puc dir una cosa, i tu que vas ser pagès m'entendràs millor que ningú.

Saps què? L'arròs que vau plantar tu, mon iaio, mon tio i tants altres fa molt de temps ha enclavat molt fort les raïls. Seguix creixent. Ja coneixes com va, això: l'arròs necessita molt de temps per a germinar, però a canvi els quadres de l'arrossar tenen, cada estació de l'any, una bellesa particular. I, el que és més important: al final de la collita sempre se'n recull algun fruit.

Descansa en pau, Galdiri. Gràcies per tot.