,
20/05/2020
Maternitat
Donant de menjar al conillet d'Índies del cosí

69/75: Recuperant vincles

"Estic molt emocionat", em deia el fill gran abans de sortir de casa. "Per què?", li he preguntat. "Perquè veurem al cosí Marc en persona i no a través del mòbil com fins ara". El somriure el delatava i la il·lusió li il·luminava els ulls només posar-se les sabates, amb la mascareta ja col·locada i esperant el moment d'obrir la porta per sortir a pujar al cotxe. "Posem la música ben alta per a que ens sentin arribar", em demanava, impacient per recórrer els 10 minuts de trajecte fins la casa del cosí. Després de més de dos mesos sense veure'l, ja no se'n recordava del camí per on s'hi anava, però tenia molt clar que, si estava carregat - que esperava que sí! - pujaria al quad que tant li agradava. D'això no se n'havia oblidat. 

Tot i que la rebuda no ha estat eufòrica - ja ho tenen això els petits, que tenen vergonya i al principi no saben com reaccionar -, de seguida han començat a treure joguines, bicicletes, guitarres, Playmobils i tot el que trobaven. Ara això, ara allò altre, amb aquella il·lusió de retrobar i descobrir tresors que feia temps estaven amagats. No han parat en les dues hores que hem estat allí. Com és una casa de camp, amb hort i un conillet d'Índies, tenien tantes coses a fer que no donaven l'abast. Això sí, l'hora de marxar ha estat complicada, el típic "una estona més" no s'ha fet esperar, però finalment ho hem aconseguit amb la promesa que tornaríem la setmana que ve per jugar més estona. La veritat és que, encara que hagin estat un parell d'hores, els petits han tornat eufòrics, cansats i revolucionats (que no són estats contradictoris quan es tracta de nens). Ara, per això, ja dormen plàcidament amb la sensació d'haver viscut un dia ben especial. Ànims, famílies! 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

12/05/2020
Avui hem sabut que no se celebraran les festes majors del nostre poble, que són a principis de juliol. L'escola, fa temps que tenim assimilat que, fins al setembre, res de res (i ja veurem com s'acaba gestionant en el seu moment).
11/05/2020
Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?".
10/05/2020
Ens hem despertat sentint la pluja caure de valent.
09/05/2020
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte?
08/05/2020
Tinc la sensació d'estar tot el dia recollint joguines per tota la casa. Quan no és un cotxet és un conte, quan no és una peça de puzzle és un llapis de color.
07/05/2020
El grau de complicitat que veus entre ells, en tots aquests dies de confinament, ha crescut exponencialment.
06/05/2020
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal.