,
29/11/2018
Maternitat

La parella

Quantes vegades hem sentit a parlar de parelles que, en moments de crisi, han decidit tenir un fill per veure si així superaven els problemes i tiraven endavant amb la relació. Quin gran error! I no perquè un fill no sigui una cosa que, evidentment, enforteix una parella a nivell emocional - i per a tota la vida - ja que els uneix en el sentit més profund, de cap altra manera més forta que pugui existir. De dues persones, se'n crea una de nova; de la combinació de dos éssers, es produeix el miracle més gran de la vida. 

Però no ens equivoquem. Un fill no fa superar els problemes que pugui tenir qualsevol parella. Un fill no uneix en el dia a dia d'uns pares. Molts cops - i per desgràcia -, un fill els separa més que cap altra cosa. I és que educar no és cosa fàcil i cadasú ho ha après d'una manera diferent a casa seva. Posar-se d'acord en com gestionar els plors, les rabietes o els 'no fer cas' constants vol molta paciència i cadascú tenim un límit. Pensàvem que seria més fàcil, però en moments de cansament i ofuscació, ens surt el pitjor de nosaltres. 

A això, a més, suma-li la feina, les coses de casa, les obligacions i els maldecaps. Moments tranquils per a la parella, en queden pocs i, si no els busques expressament, acaben convertint-se en pràcticament anecdòtics. Però és que, després de tot un dia davant l'ordinador, amunt i avall de l'escola, les classes extraescolars, els àpats i les banyeres, l'únic que desitges quan es fan les 9 de la nit és asseure't al sofà i mirar la novel·la de Tv3. I a dormir, que demà toca tornar a començar. 

I saps que no hauria de ser així. Que, com a parella, us hauríeu de cuidar, hauríeu de trobar moments per vosaltres, per mirar-vos, per preguntar-vos com esteu, per trobar-vos i estimar-vos. Moments per tornar a ser aquells qui ereu abans de ser pares. Quan només éreu vosaltres dos i tot girava al vostre voltant. No és gens fàcil i sempre ho deixem per demà, però potser, de quan en quan, hauríem de treure l'energia d'on puguem i, per un dia, oblidar la novel·la de Tv3 i tornar a sentir per què fa un temps vau decidir compartir la vida plegats. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

12/05/2020
Avui hem sabut que no se celebraran les festes majors del nostre poble, que són a principis de juliol. L'escola, fa temps que tenim assimilat que, fins al setembre, res de res (i ja veurem com s'acaba gestionant en el seu moment).
11/05/2020
Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?".
10/05/2020
Ens hem despertat sentint la pluja caure de valent.
09/05/2020
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte?
08/05/2020
Tinc la sensació d'estar tot el dia recollint joguines per tota la casa. Quan no és un cotxet és un conte, quan no és una peça de puzzle és un llapis de color.
07/05/2020
El grau de complicitat que veus entre ells, en tots aquests dies de confinament, ha crescut exponencialment.
06/05/2020
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal.