,
09/05/2013
Viatges i aigua

Els arbres perennes i el LAPAO

Sóc qui sóc i com sóc perquè el meu arbre ha anat creixent amb jardiners i pagesos que l’han cuidat. Sí, també ficant puntals quan se’m podia torçar alguna rama. Agraïxo l’educació rebuda a les escoles i instituts on he anat. I a totes les persones docents que em van ensenyar el que sabien, tot i que de vegades ni elles mateixes –filles d’altres temps- no havien pogut rebre el que amb generositat ens entregaven a natros. He après conceptes bàsics de matèries claus. D’altres que ni recordo, ho reconec. Sempre vaig ser més de lletres, la veritat (tot i que per ser músic resulta que cal comptar compassos, tempos i notes musicals a la partitura). Però sobretot vaig aprendre humanitat. Valors. Vida.

Sóc filla de la immersió lingüística i n’estic orgullosa. Quan creuo la frontera (porosa) per l’oest em trobo amb una Franja que parla el mateix idioma que jo. Que es banya en aigües que després passen per davant de casa meua. M’he enamorat en català. M’he enamorat en castellà. Fins i tot m’he enamorat sense parlar. Només amb la mirada, idioma universal. Quan creuo la frontera (porosa) cap al sud, xarrem en la mateixa llengua (encara que mon germà, que viu a Rossell, no pugue vore TV3). Cap al nord no cal ni dir-ho (encara que de vegades no ens entenguen). A l’est, les illes. I aigua. Un altre idioma universal.

Mons iaios van plantar arbres sabent que no disfrutarien de la seua ombra. Som ara, sons néts (i sobretot sons besnéts) els qui ens hi refugiem quan lo sol pica. Lluito per la unitat del català i per un ensenyament públic i de qualitat per agrair el que vaig rebre i em va moldejar per caminar per la vida. Lluito per la unitat del català i per un ensenyament públic i de qualitat per solidaritat amb els familiars i amics que es dediquen a la docència amb professionalitat i passió (també en l’àmbit rural, sí). Lluito per la unitat del català i per un ensenyament públic i de qualitat perquè mons nebots i nebodes disfruten d’una ombra que jo no sé si voré, però que tinc l’obligació d’intentar mantindre. Lo sol ara pica fort i els mateixos que pugen la temperatura, a més, tal·len i cremen arbres. Són bombers piròmans. Però si en plantem de nous i els anem regant sense defallir, podrem refugiar-nos dels seus rajos, de la calor insuportable. Perquè els seus arbres són de fulla caduca i els nostres, perennes. I fer un pícnic sota la seua ombra amb gent dels quatre punts cardinals que ens entendrem perquè parlarem la mateixa llengua. I recordarem amb ironia com durant un temps alguns ignorants malintencionats n'hi va dir LAPAO. Els mateixos ignorants malintencionats que van voler carregar-se l'educació pública i no van poder. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.
18/01/2016
Són les 23h tocades. Tornes d’un concert de tarda-nit a Salou i decidixes tornar a casa per l’N-340 per estalviar-te autopista (evidentment a n’aquella hora ja no hi havia cap tren).