,
14/02/2016
Viatges i aigua

... i no em voldria pas morir

Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls. Estos ullets blavosos glaucs, tendres i contundents. ‘Quan tingue una estona et contesto, bonica’, m’has dit. ‘I tant, dona! Ara lo país te necessita’. Lo primer és lo primer.

Mira, justet demà dilluns he de vindre a Barcelona. La Plataforma pels Trens i el Transport Digne a l’Ebre tenim reunió en lo conseller Rull, a la seu del Departament. Com que queda propet de casa teua, si et pareix, podríem aprofitar i quedem. Què trobes? Fa ja uns quants dies que no mos veem i hem d’escoltar música juntes, tal com vam quedar. ‘Les teues cançons m’acompanyen al cotxe, Montse. Hi ha tantes coses que m’emocionen: música, veu, paraules, poetes, aigua…’ I una de les teues frases preferides, escrita per Jesús Massip, inclosa a la cançó La barca: ‘A mi doneu-me la pau d’este riu vagabund que també es queda adormit, alguna vegada, com els gitanos sota el pont’.  Te’n recordes, fa poquet, a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa? Tu, Massip i jo junts arreglant lo món i fent-mos un selfie per enviar-lo a ta germana Isabel que, justet en aquell mateix instant, estava a Barcelona sopant a casa de Cinta Massip, filla de Jesús. Una d’aquelles coincidències boniques de la vida. I tu dient que això dels selfies no se't dóna gaire bé, que no saps quina cara posar. Si vam riure!

'Ja saps que tinc per costum, quan me gito, repassar mentalment els moments bonics del dia. Conèixe’t ha sigut un d’ells i t’ho volia dir' i així t’ho vaig escriure fa un temps quan la vida mos va creuar. ‘Quin missatge més bonic. Em poso a dormir feliç i amb un somriure’, vas contestar-me. Dos mussoletes que solen enviar-se missatges de matinada, quan la gent ‘normal’ ja dorm. Som un cas perdut, xiqueta. Va, que demà ho recordarem tot en una copa de vi entre les mans. Jo t’explicaré com porto el quart disc i tu em diràs com és això de presidir la comissió del Procés Constituent. Xalarem! Ja m’hi trobo. M’encanten estes trobades enriquidores en dones sàvies, com quan parlo en la també ferma i entranyable Rosa Regàs. I si quedem les tres un dia? Com tens l’agenda? Demà ho mirem.

M’estranya, això sí, que en lo complidora que ets tu, ja fa uns dies que no contestes als emails. I ara que hi penso, no estaves al meu concert Barnasants de finals de gener, i això que tenies la invitació preparada a taquilla, tal com vam quedar. Tampoc no et vaig vore a la gran manifestació en defensa de l’Ebre del passat diumenge a Amposta. Clar que, érem tants que era difícil coincidir. Igualment, però, tinc la mosca darrere l’orella i cada nit, com diu Gerard Vergés, ‘sense parar recorro el cel amb els meus ulls per si de cas trobo l’estrella que tu contemples’. Mentrestant, aniré mirant la bústia per si la teua lletra hi apareix un dia qualsevol, perquè sí, perquè no calen motius per escriure’s i estimar-se. Me deus una carta, amiga, que com deia Pere Quart: ‘i no em voldria pas morir que això tot just comença’… 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

17/01/2015
Diu lo refrany que Un bon català té fred després de menjar.
22/10/2014
Oposar-se al govern de Rajoy i abans al d’Aznar (i també quan ha calgut al de Zapatero, Mas o Pujol) no és anar en contra d’Espanya sinó d’una manera de fer poltica.
15/10/2014
Hi havia una vegada un ésser humà de Ceuta que volia saltar una valla. Van tindre’l hores i hores enramat allà dalt del filferro mig mort de gana i calor fins que el van fer tornar pel camí que havia vingut, ferit i cansat.
04/10/2014
L’olor de terra mullada. Aquí molta aigua però poca pluja i encara menys terra perquè face olor després de ploure: esta màquina és tota de ferro.
14/08/2014
Per què des del 1972, amb l’Apol.lo 17, cap missió tripulada no ha tornat a la Lluna? Com és que –aparentment- ha dixat de ser interessant per als científics?
24/07/2014
Quant de silenci hi cap en una mirada? Quantes mirades caben en un silenci? Ahir me’n vaig creuar una d’ulls verd glaucs que seria bonica sinó fos perquè l’expressió era trista.
21/07/2014
Quasi tota la tripulació vivim entre les plantes 3 i 4, les que marquen el límit del nivell del mar. A la nostra altura i per sota: aigua. Immensa. Blava. Mare.