,
15/10/2014
Viatges i aigua

No vinguésseu!

Hi havia una vegada un ésser humà de Ceuta que volia saltar una valla. Van tindre’l hores i hores enramat allà dalt del filferro mig mort de gana i calor fins que el van fer tornar pel camí que havia vingut, ferit i cansat. La culpa era d’ell, és clar, per ser un immigrant, per haver nascut massa al sud. Insensat, va tornar-ho a provar amb una pastera. Aquest cop se’n va sortir. Il·lusionat i esgotat va arribar a les costes espanyoles per començar una nova vida a un país civilitzat.

 

Va fer cap a València. Al segon dia d’arribar, va vore de prop un accident de metro. Li van dir que tot era culpa del conductor del comboi, que la Generalitat no en tenia cap responsabilitat. Igualet que amb els tratjes de Camps i les festes de Rita: ells no sabien lo que feen pobres: lo jutge, que els tenia mania. Com que encara no tenia els papers en regla -i gràcies a les magnífiques lleis de treball i d’immigració-  va ser acomiadat d’avui per demà. A qui se li acudix pretendre ser contractat amb garanties éssent, a més, negre.

 

Va marxar a Galícia, en tren. Aquell tren va descarrilar i tot per culpa, només i altre cop, del conductor, un temerari que va actuar en solitari contra tota la societat. Superat l’ensurt i començant a dubtar de si seria malestruc, va decidir instal·lar-se a Muxia, allà on lo vell món quasi s’acaba i l’horitzó de tan bast sembla vertical. Allí estaria la tranquil·litat, va pensar. Un dia, però, la mar arribava trista i fosca i asfaltava la platja, eren només “hilillos de plastilina” sense importància. Quin país més estrany, va pensar per dins.

 

Arribat a Catalunya, es va trobar de ple en una manifestació tota de gent vestida de blau: reclamaven aigua per al riu. Quins temps estos nostres on has de reivindicar l’evident, va dir-se. Però la culpa es veu que era del riu per no portar prou cabal: l’acció de l’home no hi havia tingut res a vore, era la Natura que s’estava tornant boja, la cordura humana ho asseverava ex catedra. Va seguir cap a Barcelona i allà els manifestants, pesats ells, plebeus irreverents, havien canviat lo blau de les camisetes pel groc i el roig i demanaven votar en democràcia i poder decidir el seu futur. Una altra hipèrbole. Quina absurditat demanar això al segle XXI. De quin cap surt poder opinar en un estat de dret? De dret, sí, de dret a la presó que haurien d’anar alguns, alguns que han confòs país i partit i amaguen (pressumptament) herències milionàries. A totes les vinyes hi ha parrals bords.

 

Va voler provar sort a Mallorca i, per a la seua sorpresa, es va trobar amb més súbdits mossegant-li l’orella al poder. En este cas anaven de verd i lluitaven perquè els seus fills puguessen ser educats en la seua llengua materna, ja veus tu, idees de bomber (si més no estos rescaten persones, no bancs i es neguen a fer desnonaments. Què ha de ser això de voler tindre dret a una vivenda digna? vinga home!). Lo nostre protagonista ceutí no entenia res i més encara quan va vore que, ja posats, los mestres també reclamaven ensenyament públic i laic de qualitat, fita que ell pensava ja assolida de fa temps.

 

Finalment, va dir-se a sí mateix que potser lo millor seria anar a Madrid, lo rovell de l’ou, la capital d’un regne no podia fallar-li, la monarquia debia ser exemplar i abanderaria la lluita contra la corrupció. Alguna cosa havia d’anar bé a aquell país de somni que des d’Àfrica es veia modèlic. Només entrar a l’estació d’Atotxa va sentir una explosió enorme: la responsable era ETA, evidentment, un tal Acebes afirmava per activa i per passiva que ho sabia de part certa i no sé què de dos línies d’investigació. En sortir del túnel, una dona rossa en cara de pocs amics aparcava el cotxe en doble fila a la Gran Via i al donar-se a la fuga tombava la moto del policia: la culpa, evidentment, era de l’agent que l’havia dixat allí “malísimamente aparcada”.

 

Quan ja es pensava que no podia vore res més, fent-se una revisió rutinària a l’Hospital Carlos III, veu com ingressen una dona, auxiliar d’infermeria, per haver contret lo virus de l’ebola. La ministra de Sanitat –que de manera casualment sinistra es deia Mato- amagava el cap sota l’ala i vetladament en responsabilitzava la mateixa malalta, mentre els professionals de la Sanitat pública del país tornaven a donar la cara malgrat les retallades.

 

Davant de tant de despropòsit, de cop, una mica de llum: lo mateix llumenera que havia dit allò dels “hilillos de plastilina” contraatacava de nou per afirmar ara, també de part certa, que el risc de propagació del virus era molt baix. Tots tranquils ‘pos.’ La veritat triomfava, per fi. No es recordava un acte tal de transparència des d’allò de la comptabilitat en B (en B de Bárcenas) i les contundents i definitives explicacions: eren pagaments en diferit. Ah sí! com aquelles retransmissions televisives d’actes culturals que s’emeten amb alguns minuts de retard per poder censurar Weritats.

Desbordat per la situació, lo nostre amic va decidir que tornaria a Àfrica amb el poc raconet que havia pogut reacudar. Esta no es mi Europa que me la han cambiao. Va anar a Bankia per retirar els diners però es veu que unes misterioses targetes opaques ja se’ls havien gastat abans en articles de primera necessitat, a saber: objectes de luxe, clubs nocturns, sopars opulents. Lo normal vaiga. Capcot va dirigir-se per últim a Caixa Catalunya: havia tingut la precaució de guardar els seus paupèrrims estalvis a dos llocs diferents. Li van dir que els invertís en preferents, que li donarien bon rendiment. I així va ser: finalment, es va rendir. Abans de marxar va dixar una noteta a la gent del país civilitzat: ‘Fugiu o lluiteu’ i després va escriure als seus famliars i amics: ’No vinguesseu, ja torno jo’.

_______________________________

¡No vengáis¡

(el mismo texto traducido al castellano)

Érase una vez un ser humano de Ceuta que quería saltar una valla. Lo tuvieron horas y horas subido al alhambre medio muerto de calor y hambre hasta que le hicieron volverse por donde había venido, herido y cansado. La culpa era suya, claro, por ser un inmigrante, por haber nacido demasiado al sur. Insensato, volvió a intentarlo con una patera. Esta vez se salió con la suya. Ilusionado y agotado llegó a las costas españolas para empezar una nueva vida en un pais civilizado.

 

Llegó a Valencia. Al segundo día vio de cerca un accidente de metro. Le dijeron que todo había sido culpa del conductor del convoi, que la Generalitat no tenía responsabilidad alguna. Igualito que con los trajes de Camps y las fiestas de Rita: ellos no sabían lo que se hacían, pobres: el juez, que les tenía manía. Como todavía no tenía los papeles en regla –y gracias a las magníficas leyes de trabajo e inmigración- le despidieron de hoy para mañana. A quién se le ocurre pretender ser contratado con garantías siendo, además, negro.

 

Se fue a Galicia, en tren. Aquel tren descarriló y todo por culpa, solamente y de nuevo, del conductor, un temerario que actuó en solitario contra toda la sociedad. Superado el susto y empezando a dudar de si sería gafe, decidió instalarse en Muxía, allá donde el viejo mundo acaba y el horizonte de tan basto parece vertical. Allí estaría la tranquilidad, pensó. Pero un día, la mar llegaba triste y oscura y asfaltaba la playa, eran solo “hilillos de plastilina” sin importancia. Qué extraño país, pensó para sus adentros.

 

 

Llegado a Catalunya fue a dar de lleno con una manifestación de gente toda vestida de azul: reclamaban agua para el río. ¡Qué tiempos estos en los que tienes que reivindicar lo evidente! se dijo. Pero la culpa se ve que era del mismísimo río por no llevar suficiente caudal: la acción del hombre no había tenido nada que ver, era la Naturaleza que se estaba volviendo loca, la cordura humana lo aseveraba ex catedra. Continuó hacia Barcelona y ahí los manifestantes –qué cansinos oye- plebeyos irreverentes, habían cambiado el azul de las camisetas por el amarillo y el rojo y pedían votar en democracia y poder decidir su futuro. Otro hipérbaton. Qué absurdidad pedir eso en el siglo XXI. ¿De qué cabeza pensante sale el poder opinar en un estado de derecho? Derecho, sí, derechito a la cárcel debería ir alguno que ha confundido país con partido y esconde (presuntamente) herencias millonarias. Quen en todas las viñas hay parras enanas.

 

Quiso probar suerte en Mallorca y, para su sopresa, se encontró con más súbditos mordiéndole la oreja al poder. En este caso iban de verde y luchaban para que sus hijos pudieran ser educados en su lengua materna, o sea, el catalán, ya ves tú ideas de bombero! (al menos esos rescatan personas, no bancos y se niegan a hacer deshaucios. Que a quién se le ocurre eso de tener derecho a una vivienda digna, ¡venga hombre!). Nuestro protagonista ceutí no entendía nada, menos aún cuando vio que, ya puestos, los maestros también reclamaban educación pública i laica de calidad, hito que él pensaba ya logrado de años ha.

 

Finalmente, se dijo a sí mismo que tal vez lo mejor sería ir a Madrid, el ombligo del mundo, la capital del reino no podía fallarle, la monarquía debía ser ejemplar y abanderaría la lucha contra la corrupción. Alguna cosa tenía que ir bien en aquel país de ensueño que desde África se veía modélico. Nada más entrar a la estación de Atocha oyó una explosión enorme: la responsable era ETA, evidentemente, un tal Acebes afirmaba por activa y por pasiva que lo sabía a ciencia cierta y no sé qué de dos líneas de investigación. Al salir del túnel, una mujer rubia con cara de pocos amigos aparcaba el coche en doble fila en la Gran Vía y al darse a la fuga tiraba por el suelo la moto del policia: la culpa, evidentemente, era del agente que la había dejado allí “malísimamente aparcada”.

 

Cuando ya creía que no podía ver nada más, haciéndose una revisión rutinaria en el Hospital Carlos III, ve como ingresan una mujer, auxiliar de enfermería, por haber contraído el virus del ébola. La ministra de Salud –que de manera casualmente sinistra se apellidaba Mato- escondía la cabeza bajo el ala y veladamente responsabilizaba a la propia enferma, mientras los profesionales de la Sanidad pública del país volvían a dar la cara pese a los recortes.

 

Ante tanto despropósito, de repente, un poco de luz: el mismo lumbrera que había dicho eso de los “hilillos de plastilina” contraatacaba de nuevo para afirmar ahora, también a ciencia cierta, que el riesgo de propagación del virus era muy bajo. Todos tranquilos pues. La verdad triunfaba , por fin. No se recordaba un acto tal de transparencia desde aquello de la contabilidad en B (con B de Bárcenas) y las contundentes y definitivas explicaciones: eran pagos en diferido. ¡Ah sí! como aquellas retransmisiones televisivas de actos culturales que se emitían con algunos minutos de decalaje para poder censurar Wertdades.

 

Desbordado por la situación, nuestro amigo decidió que volvería a África con los pocos ahorros que había podido recaudar. Esta no es mi Europa que me la han cambiao. Fue a Bankia para retirar el dinero pero se ve que unas misteriosas tarjetas opacas ya se los habían gastado antes en artículos de primera necesidad, a saber: objetos de lujo, clubes nocturnos, cenas opulentes. Lo normal, vaya. Cabizbao ser dirigió por último a la Caixa Catalunya: había tenido la precaución de guardar sus paupérrimos ahorros en dos lugares distintos. Le dijeron que los invirtiera en preferentes, que le darían buen rendimiento. Y así fue: finalmente se rindió. Antes de marcharse dejó una nota a la gente del país civilizado: ‘Huid o luchad’ y después escribió a sus familiares y amigos: ‘No vengáis, ya vuelvo yo’.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?