,
24/07/2014
Viatges i aigua

"Hi ha sempre una olivar que ha mort sota les bombes"

Quant de silenci hi cap en una mirada? Quantes mirades caben en un silenci? Ahir me’n vaig creuar una d’ulls verd glaucs que seria bonica sinó fos perquè l’expressió era trista. Li brillaven, sí, però perquè tenia una llàgrima que volia sortir-li i la noia no l’acabava de dixar. Estàvem per l’etern passadís de la planta 4, la de tripulació, al creuar-mos va aixecar la vista, buida, i va seguir caminant. L’havia vist en alguna ocasió venent perfums i joies a les botigues del creuer i havíem parlat, però molt poquet. Ella m’havia sentit cantar al mateix pis, propet d’on treballa. Eren les 12h del matí i jo estava a punt de baixar del vaixell per anar a donar una volta per Senglea i Birgu, a Malta. Vaig girar-me a temps com per vore per quina porta s’esmunyia i sense saber ben bé per què la vaig seguir. Darrere la porta un altre passadís immens i més portes, desenes de portes de camarots, totes igualetes. No s’hi veia ningú. Començo a llegir noms i no la trobo i llavors recordo que no sé com se diu, fins que una intuició me fa picar a la porta de la número 4038. M’obrin la porta i sí, és ella i sí, ara plora. M’adono que té la tele engegada i hi veig imatges de la franja de Gaza. M’abraça sense dir res i jo l’acullo, també en silenci. Se m’abraça o l’abraço, ja no ho recordo (l’ordre dels factors no altera el producte). És menudeta, prima, rossa de pèl llarg i llis (los ulls ja vo’ls he descrit adés). D’aquí a dos dies se li acaba el contracte, ja té el bitllet d'avió comprat de fa temps per tornar a casa –descobrixo que és d’Israel- i acaba de saber que es cancel·len tots els vols a Tel-Aviv davant la insostenible situació del país (gairebé tant com la lleugeresa del vers, enyorat amic poeta Gerard Vergés, ara que fa tres mesos que te'n vas anar). La seua família viu a Jerusalem i amb la darrera ofensiva ja fa dies que no pot contactar-hi. Mos quedem en silenci, sense haver-ho decidit, i es va calmant. Parlem poquet. En anglès i castellà, també una mica d’italià. Com se deu poder explicar tant de patiment humà en tres idiomes, si normalment només en un ja costa de trobar les paraules justes? Justes d’adequades i justes de Justícia. M’assabento que es diu Meytal, que en hebreu vol dir ‘aigua de rosada’. Massa bonic per a una cara tan desesperada, però està bé saber lo nom de la persona que t’està abraçant.

Tinc una amiga que treballa a l’ONU a Tel-Aviv. Ara mateix la seua funció és intentar evacuar gent de Gaza quan Hammas ho permet. Dorm a un búnker i sent xiular els míssils a totes hores. Li dic a Meytal que intentaré contactar amb l’amiga o el seu entorn per mirar d’averiguar alguna cosa. Torna el silenci i ens emplacem al final del dia. Ella respira i jo marxo, commoguda. Passejant per Birgu veig un petit penjoll en forma de creu, la creu de Malta, de reminiscències templàries. Té quatre puntes dobles, com si fossen una ‘V’, una per cada punt cardinal, amb lo vèrtex a l’epicentre. Una creu semblant a la que usen com a pretext els qui justifiquen guerres santes, un oxímoron dels grossos. La compro.

A la nit, encabat del concert, me la trobo recollint la botiga i li dono: “Esta creu te portarà sort”, li dic. I somriu, per fi somriu i em fa un petó a la galta. Demà desembarcarà a Civitavecchia (Roma) i agafarà un vol cap a Turquia. Un cop allí vorà si pot creuarà la frontera per reunir-se amb la seua família i jo li perdré la pista. En un altre raconet de món, no lluny del seu, també hi deu haver algú que intenta sobreviure a Palestina abans no li esborren la frontera i la memòria per sempre. Pujo al pis 14, lo més alt, miro al cel i hi veig les mateixes estrelles que deu vore la meua amiga Any quan trau lo cap del búnker. Les mateixes que Meytal vorà quan arribe a casa, si és que acaba podent. I miro a l’horitzó i tot i la negror de la nit distingixo la mar, giro la mirada cap a l’est i penso: allà, a la riba oriental de la Mediterrània, esta mateixa aigua banya unes costes en guerra, amb lo bonica que és la paraula PAU. I taral·lejo a l’amiga i companya Marina Rossell cantant 'En el Mediterrani' en lo seu homenatge a Moustaki:
 

“En aquest gran bassal on juguen nens d’ull fosc

hi ha tres continents i un llarg passat d’horrors,

d’història d’opressió, profetes, déus i tot.

També un estiu molt vell que no tem la tardor.

Mediterrani al vent…

 

Hi ha olor de sang flotant en els seus rius,

països castigats, ferits i morts i vius.

Les illes enreixades i murs que són presons.

També un estiu molt vell que no tem la tardor.

Mediterrani al vent…

 

On el primer color va nèixer sota una ombra

hi ha sempre un olivar que ha mort sota les bombes.

I pobles oblidats, la guerra els va segant.

També un estiu molt vell que espera els que vindran.

Mediterrani al vent…”
_______________________________________________________________________________

(el mismo texto traducido al castellano)

"Hay siempre un olivo que ha muerto bajo las bombas"

¿Cuánto silencio cabe en una mirada? ¿Cuántas miradas caben en un silencio? Ayer me crucé con una de ojos verde gris que sería bonita si no fuera porque la expresión era triste. Le brillaban, sí, pero porque tenía una lágrima que quería salir y la chica no la acababa de dejar. Estábamos por el eterno pasillo de la planta 4, la de tripulación, al cruzarnos levantó la vista, vacía, y siguió caminando. La había visto en alguna ocasión vendiendo perfumes y joyas en las tiendas del crucero y habíamos hablado, pero muy poquito. Ella me había oído cantar en el mismo piso, cerquita de donde trabaja. Eran las 12h de la mañana y yo estaba a punto de bajar del barco para ir a dar una vuelta por Senglea y Birgu, en Malta. Me giré a tiempo de poder ver por qué puerta se iba y sin saber exactamente por qué la seguí. Tras esa puerta otro pasillo inmenso y más puertas, decenas de puertas de camarotes, todas igualitas. Empiezo a leer nombres y no la encuentro y entonces recuerdo que no sé cómo se llama, hasta que una intuición me hace llamar a la número 4038. Me abren la puerta y sí, es ella, y sí, ahora llora. Me doy cuenta de que tiene la tele en marcha y veo imágenes de la franja de Gaza. Me abraza sin decir nada y yo la acojo, también en silencio. Se me abraza o la abrazo yo, que ya no recuerdo (el orden de los factores no altera el producto). Es pequeñita, delgada, rubia de pelo largo y liso (sus ojos os los describí antes). Dentro de dos días se le acaba el contrato, ya tiene el billete de avión comprado de hace tiempo para volver a casa –descubro que es de Israel- y acaba de saber que se cancelan todo los vuelos a Tel-Aviv ante la insostenible situación del país (casi tanto como la levedad del verso, añorado amigo poeta Gerard Vergés, ahora que hace tres meses que te fuiste). Su familia vive en Jerusalén y con la última ofensiva ya hace días que no puede contactar con ellos. Nos quedamos en silencio, sin haberlo decidido, y se va calmando. Hablamos poquito. En inglés y castellano, también un poco de italiano. ¿Com se debe poder explicar tanto sufrimiento humano en tres idiomas, si normalmente solo con uno ya cuesta encontrar las palabras justas? Justas por adecuadas y justas de Justicia. Me entero que se llama Meytal, que en hebreo significa ‘agua de rocío’. Demasiado bonito para una cara tan desesperada, pero está bien saber el nombre de la persona que te está abrazando.

Tengo una amiga que trabaja en la ONU en Tel-Aviv. Ahora mismo su función es intentar evacuar gente de Gaza cuando Hammás lo permite. Duerme en un búnker y oye el sílbido de los misiles a todas horas. Le digo a Meykal que intentaré contactar con la amiga o su entorno para tratar de averiguar alguna cosa. Vuelve el silencio y nos emplazamos al final del día. Ella respira y yo me voy, conmovida. Paseando por Birgu veo un pequeño colgante en forma de cruz, la cruz de Malta, de reminiscencias templarias. Tiene cuatro puntas dobles, como si fueran una ‘V’, una por cada punto cardinal con el vértice en el epicentro. Una cruz parecida a la que usan como pretexto quienes justifican guerras santas, un oxímoron de los grandes. La compro.

Por la noche, al acabar mi concierto me la encuentro recogiendo ya la tienda y se la doy: “Esta cruz te traerá suerte”, le digo. Y sonríe, por fin sonríe y me besa en la mejilla. Mañana desembarcará en Civitavecchia (Roma) y cogerá un avión hacía Turquía. Una vez allí verá si puede cruzará la frontera para reunirse con su familia y yo le perderé la pista. En otro rinconcito del mundo, no lejos del suyo, también debe haber alguien que intenta sobrevivir en Palestina antes de que le borren la frontera y la memoria para siempre. Subo al piso 14, el más alto, miro al cielo y veo las mismas estrellas que debe ver mi amiga Any cuando saca la cabeza del búnker. Las mismas que Meytal verá cuando llegue a casa, si es que acaba pudiendo. Y miro al horizonte y pese a la oscuridad de la noche distingo la mar, giro la mirada hacia el este y pienso: allá, en la orilla oriental de la Mediterránea, esta misma agua baña unas costas en guerra, con lo bonita que es la palabra PAZ. Y tarareo a la amiga y compañera Marina Rossell cantando 'En el Mediterráneo" en su homenaje a Moustaki:

“En este gran charco donde juegan niños de oscuros ojos 

hay tres continentes y un largo pasado de horror,

de historia de opresión, profetas, dioses.

También un viejo verano que no le teme al otoño.

Mediterráneo al viento…

 

Hay olor de sangre flotando en sus ríos,

países castigados, heridos, muertos y vivos.

Islas enjauladas y muros que són cárceles.

También un viejo verano que no le teme al otoño.

Mediterráneo al viento…

 

Donde el primer color nació bajo una sombra

hay siempre un olivo que ha muerto bajo las bombas.

Y pueblos olvidados, la guerra los va segando.

También un viejo verano que espera a los que vendrán

Mediterráneo al viento…"

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?