Surtdecasa Ebre
,
09/01/2012
Llibres

Un entorn que irrita o un personatge irritable?

Dues hipòtesis resultants de la lectura d’'Una dona incòmoda', el primer llibre de la flixanca Montse Banegas
“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”
(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)
 
Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.
 
La història de la Mònica, una jove que manté una contradictòria relació amb els seus pares i que decideix una carrera que ni tant sols li interessa per tal de marxar del “niu” és una vida en constant conflicte. És un xoc entre ella mateixa i el seu entorn. Però el més lloable de Banegas és que teixeix, al llarg de la narració, un complex retrat psicològic de la seua protagonista que ens explica fil per randa tot allò que està vivint en primera persona. Podríem dir que el tema és la lluita constant entre el caràcter natural de l’ésser humà, el determinisme contra el que no es pot lluitar i les convencions socials, culturals, polítiques i religioses que l’envolten. I mentre ens fem a la idea dels motius que empenyen la Mònica a ser una sociòpata empedreïda, a tenir una confiança excessiva en ella mateixa i a menysprear els demés, subtemes com la dificultat d’escollir el futur professional, el món dels becaris o les relacions pares i fills  s’escolen per les pàgines de la novel·la. Així, el lector coneix a la Mònica a través metàfores com els estira i arronsa davant els hàbits –amb un èmfasi especial pel del tabac- o els impulsos psicòtics per tallar-se els cabells i canviar radicalment d’estil.
 
Si alguna cosa li he de retreure a aquesta novel·la és el seu ritme narratiu. Mentre els primers capítols succeeixen en un tempo marcat pels canvis constants en la trama, a partir del capítol quart el relat s’estanca (possiblement amb la intencionalitat de mostrar l’anodina que arriba a ser la seua vida en un punt concret). Finalment, però, la necessitat de fugir d’un gran error o d’ella mateixa fa recuperar les ganes de saber com acabarà la vida de la Mònica. Us quedareu sense saber-ho?

També et pot interessar