Jump to navigation
Aquests dos fotogrames incrustats en el text els separen 120 anys. El primer correspon a una de les primeres pel·lícules projectades en públic: 'L'arribada d'un tren a l'estació de la ciutat' ('L'Arrivée d'un train en gare de La Ciotat', 1896) dels germans Lumière. El proper 6 de gener es compliran 125 anys d'aquesta projecció històrica en la qual un públic, esglaiat, veia com un tren s'aproximava cap a ells posant en perill les seves vides. Òbviament, el tren no va sortir mai de la pantalla, però per a aquell públic 'verge' en l'experiència cinematogràfica es convertí en quelcom tan real que el sentiment de perill fou, també, ben real. El segon fotograma, correspon a 'Evolution of verse' (2015) del director Chris Milk, film en 3D, creat en tecnologia CGI i que ha de ser visionat en ulleres de realitat virtual (VR). Si estiréssim un fil, que simbolitzés la Història del Cinema, aquestes dues produccions es situarien cadascuna en un extrem: la primera ens parlaria de la primera petjada de l'activitat de veure cinema, la segona de la darrera petjada, del desenvolupament tècnic del setè art. La primera obria la porta del cinema entès com una experiència col·lectiva i relacional; la segona, la tanca, ja que el format del film demana ser visionat en ulleres de realitat virtual que trenca qualsevol lligam sensorial de l'espectador amb l'exterior: l'oïda i la vista queden immersos en una realitat virtual, aïllada i solitària.
Certament, si fem una descripció de la Història de l'exhibició cinematogràfica a grans pinzellades veiem com es tracta del pas d'allò col·lectiu a allò individual, d'allò públic a allò privat. El Cinema va néixer amb la intenció de ser vist 'en societat', envoltats d'altra gent que està vivint la mateixa experiència que nosaltres. Amb els anys, però, les pantalles i les sales cada cop han anat minvant, s'han anat reduint. La indústria cinematogràfica va haver de competir amb una indústria televisiva que va irrompre amb força i va introduir el cinema a les llars, en les petites dimensions de les sales d'estar familiars i en les més petites dimensions de l'aparell televisor. Mentre les pantalles de projecció anaven minvant les pantalles televisives anaven creixent.
Mentre el cinema com a canal de comunicació s'estancava els canals televisius es multiplicaven fins a nivells inabastables, gairebé infinits. El Cinema abandonava les sales per anar-se filtrant, a poc a poc, dins dels domicilis; aquell estat inherentment 'col·lectiu' del cinema s'anava convertint en familiar, era gaudit per petits grups. Aquest filtratge tenaç i persistent, però que no gaudia, encara, del control sobre l'elecció de què veure, arribà un moment que li proporcionà una gestant autonomia al públic espectador: primers amb els equips reproductors (VHS, DVD, BluRay), finalment amb el 'visionat a demanda' (VOD) i les plataformes que ja han conquerint, definitivament, cada llar, cada dispositiu. Aquelles pantalles gegants que eren considerades com l'única forma de veure cinema van continuar minvant fins a fer cabre qualsevol film en la petita pantalla d'un 'smartphone'. Les sales amb centenars de persones i pantalles amb efecte immersiu han donat pas a sessions individuals davant de la pantalla d’un telèfon mòbil. Però aquestes dimensions petites, de pantalles reduïdes no eren, encara, el darrer esglaó, encara en faltava un altre: les ulleres de realitat virtual, amb les que l’individu perd qualsevol contacte sensitiu amb l’exterior i es submergeix en una realitat fictícia, sabudament fictícia, però que l’efecte aclaparadorament immersiu fa creure al nostre cervell què potser el que veiem és ben real, gràcies a la tecnologia d’imatge en 360º. Hem arribat a l’altre extrem del fil, hem passat del grup de persones juntes, emocionades, potser agafant-se del braç davant l’ensurt d’un tren que els emprenia a un individu aïllat, sol, desconnectat del món.
La pandèmia mundial que estem patint n'ha accelerat encara més, aquest procés individualitzador a l'hora de consumir cinema: les plataformes han disparat el nombre de subscripcions, molts films són estrenats directament en elles, sense passar per la pantalla gran d'una sala de cinema. Les recomanacions de confinament, quarantena i distància social ens aboca, sense alternativa, a un consum individual. L'acte social d'anar al cinema ha de competir amb la llibertat individual de poder veure el què es vol quan es vol... i quan es tracta d'aconseguir llibertat, aquesta sempre guanya. El cinema ja no és col·lectiu, ja és individual.
Així doncs, reivindicar l'acte social d'anar al cinema s'ha convertit en quelcom romàntic, en un autèntic acte de resistència i les persones que participem en l'organització d'activitats que tinguin, d'alguna forma, l'exhibició de cinema ho hem de tenir present. Ens caldrà, per tant, trobar complements a la projecció que ofereixin un valor afegit a l'exhibició i convertir el visionament d'un film en una experiència cinematogràfica si no volem que l'evolució tecnològica imparable del setè art l'estableixi en una modalitat merament individual.
Hem de tenir present, però, que els extrems d'aquell 'fil' no són irreconciliables, allò que connecta el film dels germans Lumière i el del Chris Milk és la capacitat de fer-nos sentir, emocionar, exaltar. Si en el primer, pensant que el tren ens pot atropellar; en el segon veient com el tren en primeríssim pla es converteixen en milers d'aus. En ambdós casos, gaudim d'una evidència: la 'màgia del cinema'.
Xavier Miró Activista cultural
