Jump to navigation
En aquest sentit, INTERSTELLAR és segurament la pel·lícula més “Nolaniana” –si se’m permet l’expressió– de la seva filmografia: L’aposta més ambiciosa fins al moment és en conseqüència, aquella on trobem en la seva màxima expressió el millor i el pitjor del director. Aquesta dicotomia, per sort, s’acaba decantant més del costat del primer que no pas del segon. INTERSTELLAR és una fita de la ciència ficció, amb unes imatges espectaculars, una trama que desafia l’espai-temps conegut i que explora idees científiques poques vegades explicades amb aquesta mescla perfecte de realisme, precisió i sentit de l’espectacle. A més, la pel·lícula té l’habilitat, malgrat explicar una ambiciosa aventura intergal·làctica, de mantenir el seu relat dins una dimensió humana, dramàtics i sorprenentment senzilla, lluny del barroquisme narratiu habitual en Nolan.
De totes maneres, precisament pel que apuntàvem abans, a INTERSTELLAR torna a sortir a la llum allò que molts cops se li ha retret al director: la seva fredor emotiva. Que Nolan és un director cerebral és evident, que se sent més hàbil manipulant el relat narratiu o doblegant l’espai visual, també. Però s’ha de reconèixer que, conscient d’aquesta mancança seva, s’atreveix a encarar reptes “emotius” com ho va ser en el seu dia ORIGEN però sobretot ara, INTERSTELLAR. I és que la capa emotiva de INTERSTELLAR té un pes molt gran en relació a altres pel·lícules de Nolan, ocupant tot el primer acte de la cinta i impregnant de forma transcendent la resta de la mateixa.
La pena és que aquesta capa emotiva en certa manera acaba pesant tant cap al final de la cinta que llastra el resultat general, afectant sobretot al tercer acte i al desenllaç final, que fa aigües per fluix i incoherent. Al costat del sentit d’admiració que generen les imatges espacials, que ens deixen amb la boca oberta o els conflictes entre alguns personatges –atenció a Matt Damon– les escenes importants en clau emotiva acaben resultant forçades en alguns moments, anticlimàtiques en d’altres i enfocades des de la precisió i rigor d’un cirurgià. Sobretot però, desprenen cert acomodament per part de Nolan, qui o bé confia en l’habilitat de l’actor en qüestió –l’estat de gràcia de McConaughey o la classe perenne de Michael Caine– o bé es recolza en una iconografia i unes situacions massa deutores del imaginari de l’american way of life, impregnades d’aquell regust naïf tant vist en Spielberg o J.J Abrams.
INTERSTELLAR podria ser interpretada com un pas en falç d’un director que busca superar-se des de l’èxit d’ORIGEN i la trilogia d’EL CABALLERO OSCURO. Un director en constant fricció entre l’expectació del hype més salvatge i el seu discurs autoral, encara en construcció.
Afortunadament, per sobre de tot, INTERSTELLAR és un viatge sense comparació, un desafiament tecnològic, una oda espectacular als mestres cinematogràfics de la ciència ficció i un homenatge a l’espectador entregat però també a l’exigent. Una història d’amor generacional, que malgrat alguns problemes i descompensacions–Què ha fet Anne Hathaway per merèixer un personatge així de fluix?– és digna de ser vista tants cops com calgui en la millor de les pantalles: la d’unes grandioses sales de cinema que, sembla dir-nos Christopher Nolan, es resisteixen a morir, cercant la llum amb la que els somnis i l’esperança transcendeixin generació rere generació.
Valoració: 8/10
