Blogs:

L'home que va perdre el nord

11/08/2018

Molts deien que havia estat l'abús del cànnabis i les drogues en general, altres els medicaments, els més propers l'estada al manicomi, i tots es feien la mateixa pregunta "perquè han de passar coses així?" i ningú hi pensava massa per por a no agafar la grip de la psicosi.
"Quin noi tan intel·ligent que era" -deien les dones al mercat i no s'hi acostaven.
Ara una poma, després una pera, un grapat de raïm i poca cosa més.
                                 
"La veritat és que fa mitja pena pobre noi, l'has vist caminar?"-li deia en veu baixa una de les mares al venedor de verdures.
"Seran dos amb vint-i-cinc. Sí, la veritat és que sí. No em puc imaginar el patiment dels seus familiars." -contestava el venedor amb una veu silenciosa de bibliotecari que al cap de tres segons s'afogava en el xafardeig rutinari i impassible del poble.
"Es veu que l'altre dia va sortir de casa cridant, a quarts de dues de la nit, que el volien assassinar i el perseguien els monstres de la nit. El seu germà explicava ahir al vespre, amb indicis de llàgrima als ulls, que els monstres de la nit són en el fons, els infermers de l'hospital on va estar ingressat."
"Quin espectacle...i quin trauma pels veïns."
Ara una poma, després una pastanaga.
"Els pares han d'estar desesperats. Que es pot fer amb un cas així?"
"La majoria ja el donen per perdut." Deixava caure la veu buida de bibliotecari amb un to encara més despreocupat.
Atacada per un sentit de culpa immediat, la mare feia un sospir inaudible apartant els ulls de les verdures i dirigint-los a la mà arrugada del venedor que, també de manera inaudible, li oferia el canvi: cinquanta-quatre cèntims.
"I si això fos tot..."
"Què vols dir?"
"Aquesta criatura ja no podrà treballar mai més, els seus pares se n'hauran de fer càrrec, i el dia que aquests morin, se n'hauran de fer càrrec els seus germans. Fins al dia que aquesta pobre criatura caigui desplomada i digui: prou. Qui se'n cuidarà, sinó?"
"Potser no és per tant, dona. Si se'l va tractant, potser amb els anys es recupera i acaba perfectament integrat en el sistema" -s'exaltava el venedor. Aquest cop com si un instint paternal se li hagués despertat dins fent-li de memorial dels fills que mai havia tingut i ja mai tindria.
"Ho dubto molt, has vist com camina?"
La conversa es pausava per uns segons. El venedor ajudava a una família gitana de mercants a carregar unes tomates. La plaça era més plena. El sol apretava. A l'Agost a Catalunya hi fa molta calor.

"Doncs això que em deies, del caminar, Neus, jo crec que és per culpa dels medicaments. Han de ser molt forts i deixar-te el cervell quasi en estat vegetal. No veus que sinó, un cas així, seria un perill per l'ordre?"
"Si i tant, no fos cas que ataques algú. Ja ha passat més d'alguna vegada. Aquesta gent tenen episodis d'agressivitat, tu. Després de tot, els medicaments hauran de ser el seu bastó etern, la seva cadira de rodes. D'alguna manera o altre se'ls ha de calmar."
"Pobre noi."
"Si, pobre noi, la veritat." -Repetia el venedor amb un to que finalment es desmarcava de la monotonia.

I d'entre el rugir del mercat, un jove que s'havia estat amagant a l'altra punta de la parada, amb un gest quasi d'agressivitat, aparcava la bossa amb els plàtans, pomes, peres i poca cosa més i amb una confiança i serenitat poc habituals entre els joves de la seva edat, s'integrava a la conversa. El sol li queia en noranta graus sobre els cabells daurats i la seva energia radiava amb la força de la joventut.

"Escolti senyora, ha sentit mai a parlar del xamanisme?"
"Doncs la paraula em sona, jove, però ara no em preguntis si ve de l'Amazones, l'Àfrica profunda o els llibres oblidats d'història."
"No deu ser tan ignorant com em pensava, després de tot." -ressonava al subconscient del jove.
"Un xaman és considerat una persona amb un do especial per entrar en contacte amb el món dels esperits i estats de consciència alterats. Solen ser gent amb una sensibilitat destacable, que a través de la disciplina acaben desenvolupant propietats curatives. Se'ls considera mediadors en les seves cultures..."
"Jove, mai he cregut en la màgia..." interrompia la mare amb un gest de sarcasme dirigit al venedor que semblava voler reclamar gratuïtament superioritat d'experiència.
"A la Sibèria, els Selkups els comparen amb els ànecs; poden volar i alhora submergir-se en el mar. És una representació del món espiritual i el món físic. El que vull dir amb tot això, és que el procés d'iniciació i crida dels xamans sempre és el mateix que el procés d'iniciació i crida dels que la cultura occidental entén per malalts: una situació d'emergència espiritual i energètica. O en altres paraules, una crisi psicològica. Fa poc llegia un llibre de Joseph Campbell on hi deia: L'esquizofrènic s'ofega en les mateixes aigües que el místic neda amb alegria. No es podria expressar millor."
"I es pot saber què curen aquesta gent?"
"Doncs, no t'ho sabria respondre del tot. Un bon xaman hauria de ser capaç d'expulsar males energies, curar traumes del passat, i en general unificar l'estat energètic i la balança vital del pacient."
"Per això hi ha els psiquiatres, fill." -deia la mare aquest cop amb més suavitat d'esperit.
"La gran diferencia, és que en les cultures ancestrals i indígenes, als que aquí considerem malalts, els consideren d'alguna manera afortunats. Amb l'ajuda adequada se'ls hi ofereix la plataforma per poder renovar el seu estat i créixer com a persones més sanes i amb un coneixement superior del dolor."
"Doncs ja t'ho regalo. Pobres, per acabar així..."
"Aquí ho fem tot al revés. Una jaqueta metàl·lica, un tractament fort per anul·lar els mecanismes del cervell i tots anem a votar ben contents per al proper president. Dues cerveses el diumenge a la tarda i que no falti el diari d'esports." -arrencava el jove com si a cada segon, un xoc d'idees generés un esclat de vitalitat superior.

El venedor feia un gest d'aprovació amb el cap indicant el seu interès en el jove i la conversa. La seva passió el sorprenia. L'últim cop que la sang li havia bullit d'aquesta manera hauria sigut dècades enrere quan amb un grup d'amics havien format un grup anarco-sindicalista i també havia lluitat pels seus ideals en contra de tot partit polític. Que poc que va durar.

La mare aquest cop callava. Algun cop se li havia acudit a ella mateixa que potser no era el tipo de persona de qüestionar-se massa profundament les coses.
El jove havia perdut els frens.
"Aquí al món occidental, sembla que d'aquí poc la pastilla substituirà el lingot d'or! Quina diferència hi ha entre ser tractat de boig o ser tractat de geni? Aquesta merda de medicaments no serveixen per res, és tot un negoci de merda! I una santíssima merda! Per això els carrers estan plens de moribunds."
"No és tot tan fàcil com et sembla a la teva edat, nano." -saltava el venedor.
"No, ja ho sé que no. Però aquesta pobre criatura, que li digueu, és una criatura com vosaltres. Us podeu imaginar com s'ha de sentir atacat per tanta hipocresia? I per un sistema que l'aparta a un racó fent ús d'una etiqueta? Com us sentiríeu, eh, si tots els amics us giressin l'esquena? Potser d'aquí els episodis d'agressivitat... Aneu tots a la merda! I a la santíssima merda!"

Just quan la conversa semblava a punt d'esclatar en una guerra de personatges, d'enmig de les siluetes i el ramat de cossos de la plaça, l'home que va perdre el nord s'obria camí amb el seu caminar. Un pas, ara un altre pas. Tranquil·lament i amb el cap baix.

La mare, el venedor i el jove havien deixat les paraules i observaven la pràctica del moment més presents que mai.
L'home que va perdre el nord aixecava el cap i el sol il·luminava tot el seu rostre.
El temps s'havia congelat. El rugit de la plaça semblava haver desaparegut en la infinitat d'aquells moviments. I amb uns ulls negres de profunditat sepulcral, l'home que va perdre el nord se'ls havia quedat mirant.
Una mirada d'eternitat.
Una mirada de tempesta.                                                                                                                                            
La seva cara dibuixava un somriure que, ni amb tota l'elasticitat verbal demostrada fins avui dia per l’excel·lència humana de Shakespeare i tots els Hemingways d'aquest món es podria elevar en forma de sintaxi, i, com si ben bé res hagués passat, resumia el seu caminar de pas...
lent, lent, lent... rient, rient, rient.
Tot sol. I amb ell mateix.
O, qui sap?                                                                                                      

I amb un neguit intern que ressonava de les profunditats llunyanes del seu cos, que com un pi salvatge havia anat creant una escorça dura i insensible al voltant d'ell mateix per protegir-se de les tempestes i el mal temps dels anys, el venedor seguia amb la marxa rudimentària del dia a dia mentre la mare i el jove donaven fi a la seva trobada.
 

"Seran tres amb cinquanta" feia.

Ara una poma, després una pera, un grapat de raïm i poca cosa més.

 

    -Pau Martí Riembau

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.