Allà on volien

Assolint la majoria d’edat des d’aquella maqueta Catalonautes, un 75% d’Els Amics de les Arts arribaven dissabte amb totes les certeses al Teatre Jardí per presentar el sisè disc, Allà on volia. Figueres no va omplir el Jardí, tot i que poc li faltava. 

Si bé l’escenografia, amb una il·luminació i un so molt cuidats, la seguretat escènica i el continu trencament de la quarta paret feia feliços als fans d’Els Amics, un setlist irregular feia perdre l’interès per algunes de les peces. El darrer àlbum dels tres excompanys de pis barceloní convenç, especialment per aquell Citant Mercè Rodoreda, encara que hi manqui el glockenspiel i la veu d’Eduard Costa. I ho fa després d’algun àlbum que servidor havia oblidat ràpidament.

Una de freda i una de calenta. Farcir el llistat de peces amb un innecessari medley de nadales i les dues noves peces fora del nou disc, destacant-ne un estrany intent de bachata a Tothom es separa. Alhora, fent un bonic agraïment als seguidors amb l’insuperable Louisiana o els camps de cotó i peces del seu segon (i millor) disc L’home que dobla en Bruce Willis, Ciència-Ficció, van fer que el concert tingués un final agradable, al que no hi podia faltar Jean-Luc. 

18 anys són anys. Altres bandes contemporànies han tingut més dificultats en trobar un so amb el que sentir-se còmode. Altres bandes també han passat per etapes de paternitats (amb el celebrat Festivalot) i canvis en la seva formació. Altres bandes s’han separat abans. I és per això que un concert d’Els Amics rarament serà dolent. L’engranatge és, precisament, allà on volien.