,
26/06/2017
Crítica cultural

Ítaca a l'Estartit. Un festival dins un festival

L'Estartit. Arran de mar. Sant Joan. Dissabte vespre. Bateria de bandes. Sara Hebe, Roba Estesa. Def Con Dos. ZOO. “Un festival dins del festival”. Ítaca Sant Joan.

Una nit amb una programació força més digna que l’anterior, tot i que aquesta fou en revetlla i no calia entrada. El cartell més ambiciós fins ara Es van encadenar una sèrie de grups prou reivindicatius i amb la rapsòdia molt protagonista a les seves cançons. La rauxa de Sara Hebe, la joventut de Roba Estesa, la contundència de Def Con Dos i la compostura de ZOO. Inclòs el so del “folk calentó” de les joves del Camp de Tarragona, hi va haver molta sonoritat electrònica, elèctrica i eclèctica. El que més sorprenia era la interpretació de totes les lletres de Roba Estesa per una de les seves membres en llengua dels signes. Una nova eina de reivindicació per a totes les orelles.

Però no tota l’atenció d’un obès com servidor es va centrar en els concerts. El merxandatge dels grups que actuaven, excepte Sara Hebe -i DJ Pollo que tancava la nit- tenia uns preus prou raonables (12€ les samarretes) i el cas de ZOO, amb una producció de Km0 al País Valencià marcava la diferència.

Curiosament, la zona de concerts a la Plaça de la Llevantina era parcialment visible des de fora i fàcil d’escoltar. Les limitacions semitransparents per una banda i l’aprofitament del passeig arran de mar i embarcacions servien per confinar els assistents als concerts d’aquesta edició d’“Ítaca. Cultura i Acció a l’Empordà”. També la nit anterior, de revetlla, hi hagueren concerts en el mateix espai, gratuïts. Els Food Trucks amb opcions veganes servien de refrigeri per les hores de música del festival per aquells que volien sortir a cercar una ingesta de calories. Just un d’ells em va servir per un xarrup de cafeïna i una conversa sobre els concerts i el món d’aquestes caravanes ambulants que es veuen obligades a cobrar preus massa elevats. Un dels altres ja em reconeixia. Res estrany, ens passem els vespres i nits coincidint en tants esdeveniments amb aquests creadors gastronòmics de petit espai.

I llavors arriba aquell moment. Em demanen 13 cèntims quan acabo de sortir dels serveis químics un grup de nois que m’ho agraeixen intensament. Sí, 13. Tot conversant amb ells, mencionen les condicions de la seva acampada. I és que el càmping, que no zona especial d’acampada, el troben llunyà a la zona de concerts. Vint minutets. Però clar, si la trajectòria no es fa en línia recta, es deu fer llarga. 

Va ser just abans de veure el primer cop del moment culminant de la nit: ZOO i Def Con Dos en el mateix escenari, amb la cançó del seu nou disc Raval: "Dilo en castellano". El cap per avall? No, l'Estartit per avall!

Al festival també s’ha pogut gaudir d’actuacions de Yael Deckelbaum, Albert Pla & Tortell Poltrona, Pau Riba, Guillem Roma, Sanjosex & Belda, Gossos, Renaldo i Clara, Drop Collective, Dr Ring Ding, una sèrie de DJs per tancar algunes nits, Marc Martínez i la Fundació Collado-Van Hoestenbergue. El festival el tanquen Mishima a la Platja de Port Bo de Calella de Palafrugell aquest diumenge dia 2 en un escenari flotant i crec que amb olor de rom cremat. Jo no m’ho perdria.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

27/04/2019
El Preu d’Arthur Miller omplia el Teatre Jardí. Figueres a Escena no ha de patir quan Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco trepitgen un escenari i Sílvia Munt els dirigeix.
10/03/2019
“Crec que en realitat tots som la mateixa persona; si ho entenguéssim tots, tot seria més fàcil”
05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.
17/11/2018
No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.
28/10/2018
Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou.
20/10/2018
Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se.
14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.