,
24/04/2023
Crítica cultural
Foto:
Oriol Abulí

La mimesi jazzística de Núria Graham

Veient com darrerament alterna concerts entre Estats Units i Europa, Núria Graham ens va presentar gairebé per primer cop a Girona el seu nou disc Cyclamen, amb una aura de jazz i un protagonisme del piano, encerclat d’una formació totalment diferent a la que ens tenia acostumats. A Figueres, uns mesos després, ha aterrat amb la mateixa proposta, un xic més íntima sense la presència de la bateria. El concert, això sí, ha tingut una rebuda especial: l’arpista Anna Godoy actuava a casa, i es va notar. Ens vam trobar en el concert més destacat del cicle 66Butaques, en col·laboració amb Figueres a Escena, ampliant aforament a la sala gran de la Cate. Ara bé, novament l’espai de la sala no va fer justícia a la proposta, un meló que avui no obrirem.

Pels que la seguim des del primer disc, podem entendre que Núria Graham ha arribat a les sonoritats que li agraden escoltar. Només cal estar atent a les xarxes o entrevistes, per comprovar referents –entre molts altres- de l’alçada de Miles Davis, Charlie Mingus, Jon Martyn, Kate Bush, Björk, Billie Holiday, Tom Waits, Sarah Vaughan, Milton Nascimento, Joni Mitchell o Carole King. Sonoritats jazzístiques i gèneres que no cerquen entretenir o quedar-se en la zona de confort de qualsevol orella, músiques d’altíssima qualitat sense marge de discussió.

Des de llavors, l’hem vist enlluernar-nos amb la veu, per passar més endavant a mostrar tècnica en guitarra (sobretot aquella de 12 cordes) i arribar al piano i el baix. Gravant al teatre de ca l’Eril i rebent la producció de Joan Pons, el contacte amb el “pop metafísic” ens va portar fins al Marjorie, ja donant pistes de cap on podíem arribar. Segueixo creient que és el millor que li hem sentit. Amb Cyclamen, podríem dir que abandona la zona de confort que pot donar-te una formació elèctrica per abraçar aquestes influències jazzístiques. De Connemara a Nova Orleans, amb els paisatges illencs de Procida.

Si bé el directe pot ser impactant com el propi nou disc, el girasol verinós, el volcà, el peix daurat, els homenatges a amistats i l’inici del catalitzador ens porten el “Catalan-English” a nous paisatges sonors, molt ben recolzats pels vents de Marcel·lí Bayer, les cordes d’Anna Godoy (adorable arpa) i l’Eril Jordi Matas. Un canvi que haurem de saber encaixar, però que sembla agradar als estatunidencs omplint sales que estan acollint per primer cop la proposta d’aquesta meravellosa artista que ha sabut recollir els aires irlandesos en el seu hàbitat, ja combinant Osona amb l’Empordà.

Com a novetat, a Figueres va caure del setlist una peça de Does it ring a bell? per incloure-hi una novetat inèdita i sense títol. Em sumo a que la novetat en tant que banda no demostra, de moment, aquell engranatge perfecte de discos anteriors i que la durada de les cançons es fa notable al directe, que per la bellesa de les pròpies peces també redueix la llargada que servidor consideraria acceptable per un concert.

I al mateix temps ho hem de perdonar, en pro d’una grandíssima qualitat, l’atreviment per fer allò que vol i que, afortunadament, els seus seguidors sabem valorar i recolzar. Quan s’acaba el concert, saps que és quan s’ha d’acabar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

15/08/2018
Era ple. Noa no ho va aconseguir, en Pau sí. Perquè dimarts era més Pau que Jarabe, a Cadaqués. Tot i que també era molt Jarabe pel repàs de repertori d’aquells 50 Palos.
06/08/2018
Moltíssimes referències a la comunió popular que porta un fòrum romà, així com els crits dels assistents manifestant la seva procedència (des d’Uruguai fins a Rússia) i els instruments de corda protagonistes d’aquest fi de gira
23/07/2018
Dissabte es va ajuntar pràcticament tot el que els sentits d’un humà poden voler satisfer. Per la vista, un entorn inigualable en plena posta de sol i crepuscle a l’entorn de Vilajuïga i les seves vinyes des de Mas Espelt.
10/07/2018
Tot i la ressaca de les havaneres el rom cremat, diumenge no s’havia desmuntat l’escenari de Calella. La de Palafrugell, és clar. Una ocupació de la platja, no ho negarem pas.
09/07/2018
Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda.
02/04/2018
Dos energúmens antiprocessistes de la comarca, servidor i Esteve Robleda, han decidit assistir a dues de les convocatòries del Festival Còmic de Figueres. Ha estat una decisió terapèutica entre tanta disbauxa feixista i autonomista.