Blogs:

Sota la llana de la crisi

20/05/2019

Imagina que tens dos germans i de cop mor un tiet avi que us fa caure del cel una herència de 35.000€. Que tot pinta molt bonic, tot i tenir una vida de merda i tot just tastes els compromisos gruixuts. I precisament llavors, descobreixes que la pasta és de carn i ossos, esquilada i bela.

512 refotudes ovelles que venudes serien una sortida de la teva misèria. O si més no t’ho penses. A sobre, ets de ciutat ciutat i les putes ovelles es troben en un poblot aragonès on per tenir aigua s'ha d'anar a buscar al pou. 

Heus ací el problema d’en Víctor, l’Alba i l’Arnau. 80 minuts de tragicomèdia resumits en un tanteig per resoldre la incògnita de què fer amb un ramat i un gos que, com a animals no humans que són, els cal una manutenció. Ovelles va aterrar a La Cate de Figueres amb una afluència de gent il·lusionada que gairebé va omplir la sala tot i aplaudir asseguda. Una obra produïda per la prestigiosa Sala Flyhard de Barcelona (que ja va aterrar a Figueres amb aquella joia que era A.K.A. (Also Known As)), passant de la comèdia fins a algun lloc no tan graciós.

La perspectiva dels "pixapins" envers la gent de poble. El “rebuig” de dos germans cap a l’Arnau amb un paper relativament infantil i una vida aparentment més fàcil. Un públic que en ocasions es veu convertit en un ramat. El moment anticoaching per matar el “voler és poder” en una necessària dosi de realisme. 

Ovelles no deixa de ser una metàfora. No tant de la tribu abjecta i adotzenada sinó com a reflex de les generacions actuals que necessiten una permanent actualització. O potser sí que és la nova dependència d’aquesta necessitat de reinvenció la que ens converteix en ovelles.

Si bé el text llegit –afirmen alguns espectadors durant el col·loqui posterior a l’obra- té un to més tràgic, Albert Triola, Sara Espígul i Biel Duran fan passar aquesta reflexió d’una manera més lleugera. La desgràcia quan no és pròpia deu semblar fins i tot divertida. I la resolució d'aquesta sol ser previsible.

Entre els diàlegs del text de Carmen Marfà i Yago Alonso es troben dosis de crueltat, sàtira i quotidianitat. Em quedaré amb l’argument crític de Biel Duran tot parlant d’aquella suposada separació en bàndols de la gent de poble i la de ciutat: 

"Som una generació que creiem que si no vivim a la ciutat perdem el tren, les oportunitats”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.