,
17/11/2018
Crítica cultural
Juan Perro entre peça i peça
Foto:
Casino Peralada

Santiago Auserín

No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.

M’he escoltat una infinitat de vegades La canción de Juan Perro gràcies a un amic que mai deixa de llançar al vol noms que acaben en alguna de les meves llistes de reproducció. Radio Futura no necessita presentacions, poca cosa més hauríem de dir del seu cantant i lletrista principal que va triar un pseudònim anti-burgès: Juan Perro. 

Sota aquest nom, Santiago Auserón ha fet de productor, escriptor i col·laborador amb una gran quantitat d’artistes. Tanmateix, a Peralada la seva proposta (o la del Casino) fou un concert gairebé nu. L’home i la guitarra. El que trobà la negra flor al final de la Rambla. Amb un so que jugava en ocasions amb el jazz i en d’altres amb el pop purament acústic, les cançons que van sonar al subterrani del castell foren especialment del darrer disc del saragossà, però també de Radio Futura.

Un soroll constant d’espectadors que s’havien ben escurat les butxaques i uns “sketches” massa llargs entre cançons van fer malauradament que es perdés l’atenció en certs moments del que us escriu aquestes línies. Les cançons que van sonar, amb preavís per a navegants del protagonista, tampoc van ajudar: no eren gaire conegudes. En part, tampoc el podem culpar: aquests concerts permeten certa llibertat que no facilita sempre una banda o un determinat plantejament de concert.

Em quedo amb haver vist aquest símbol de la movida, els moments teatrals i filosòfics de les reflexions dels seus interludis i una interacció molt sincera i amable amb el públic. Pero porfavor, Santiago, más Radio Futura y menos charla!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

27/04/2019
El Preu d’Arthur Miller omplia el Teatre Jardí. Figueres a Escena no ha de patir quan Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco trepitgen un escenari i Sílvia Munt els dirigeix.
10/03/2019
“Crec que en realitat tots som la mateixa persona; si ho entenguéssim tots, tot seria més fàcil”
05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.
17/11/2018
No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.
28/10/2018
Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou.
20/10/2018
Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se.
14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.