Jump to navigation
Europa Bull planteja: “És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”. I no cal ser gaire europeu per entendre que la pregunta és retòrica. El pal de paller de la producció dirigida i escrita per Jordi Oriol s’aguanta en dues bandes: el mite d’Europa i la seva eterna decrepitud i el cas de la vaca Penka. Però en aquest pal hi defequen gallines de tots els colors.
Un Déu totpoderós, encès d’amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l’actual Líban (o Síria)… i sota l’aspecte d’un immens toro, la raptà tot creuant el Mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa…), la violà.
La metàfora bovina d’aquest mite s’enllaça amb la pobre vaca que va creuar la frontera entre Bulgària i Sèrbia, dins i fora de la Unió Europea, la UE que no va saber fer altra cosa que voler-la sacrificar per “moure’s sense papers” i Paul McCartney la va acabar salvant. No, no m’ho estic inventant.
El desconcert en aquesta producció és persistent, amb connotacions relatives per cada espectador. Tanmateix, un espectador com el que escriu aquesta crònica en va tenir per bé i per mal. Aquesta varietat de reaccions queda ben palesa en una llargada que es fa, valgui la redundància, realment llarga, malgrat les mil capes tractades com si els autors fossin (que deuen ser) orfebres i interaccions que el repartiment i l’escenografia demostren. És indiscutible la feinada, creativitat, talent i certesa de saber el què es vol expressar. Per no mencionar tot un seguit d’idiomes que, tot i en més d’una excepció sense sobretitular, creen aquest ambient internacionalista. Fins i tot un petit homenatge a Ucraïna.
Tanmateix, aquest brou europeu té masses ingredients, les referències poden costar d’entendre sense prou coneixements de geopolítica i/o idiomes i en ocasions és de mal seguir argumentalment. Es fa inevitable pensar en les produccions de La Calòrica o Agrupación Señor Serrano i enyorar un brou ben bullit, amb els ingredients necessaris. Un humor absurd que sovint costa d’encaixar en els seus actes que comparteixen crítiques menys directes o més afilades. Paradoxalment, al mateix temps, és impossible elogiar-ne l’esforç, la capacitat expressiva i la claredat del missatge: Europa és un dels melics i anus del món.
El cotó definitiu de la representació el podem passar a través del públic: es va poder trobar una certa divisió a la platea del Teatre Jardí, en què només una part dels espectadors reien i uns aplaudiments finals protocolaris, però aparentment no tan convençuts com les darreres produccions d’alt nivell vistes a Figueres. La típica definició de “o t’agrada molt o no t’agrada”. I, tanmateix, se li entenen els reconeixements.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
