Laura Cortadellas
,
17/07/2019
Entorn

Illes Formigues, focus de batalla

De la mà de la crònica de Bernat Desclot, us relatem la història d’una contesa bèl·lica en ple Empordà

Foto: 

Cedida
Entre la costa de Palamós i Palafrugell, allà davant les puntes d’en Canet i de Planes, hi ha les illes Formigues: quatre illots i dotze esculls. Hi veureu un far de senyalització a la gran i, pel que fa als animalons, poca cosa més que corbs i gavines. Són roques despullades, absolutament ermes, i, com el seu nom indica, petites. Tant, que els dies de maror brava poden ésser totalment cobertes per l’aigua. Allà, en temps antiquíssims, hi tingué lloc una destacada i decisiva batalla naval de la corona Catalanoaragonesa.
Els feren ofegar a la vora de la costa, tot un espectacle pels que s’ho miraven

Ens hem de situar en el regnat de Pere II el Gran, rei de la corona d’Aragó, comte de Barcelona i rei de València. Al voltant de l’any 1285, l’exèrcit francès, esperonat pel Papa del moment, es decideix a atacar els nostres territoris. El motiu de tot plegat rau en la participació catalana a les vespres sicilianes, això no agradà gens. El càstig fou aquesta escomesa capitanejada per Felip III l’Ardit.

Per terra, els francesos ja havien ocupat bona part dels comtats d’Empúries. Alhora de lliurar la batalla per Girona, però, no van prosperar amb èxit, o no pas prou per sotmetre la ciutat. Els gironins, tancats en banda, van protegir escrupolosament els límits de casa seva de les mans gales. Vistes les dificultats, els enemics van iniciar un setge d’allò més virulent.

Quan ja feia un temps que la cosa durava, uns i altres es varen reunir per debatre la situació. Van arribar a l’entesa que, des del present moment, Girona resistiria vint dies més. Llavors la ciutat no tindria més remei que rendir-se.  Amb això del setge, ja feia temps que els mancava vianda. Aquestes tres setmanes havien de servir per sortir de l’atzucac en què es trobaven o, altrament, acceptar la derrota. Així estava la cosa quan, de cop i volta, hi hagué un gir en forma de valuosos reforços. Des de Sícilia, després de vanagloriar Pere II a tort i a dret, arribava a Barcelona Roger de Llúria amb trenta galeres.

A l’alba, aquest exèrcit emprengué el rumb cap el nord, tot vorejant la Costa Brava. A tal velocitat que, un dia més tard, es plantava al davant d’uns petits illots: les illes formigues. Per part francesa, hi havia vint-i-cinc galeres. Fins llavors, havien guanyat les batalles tranquil·lament. Quina sorpresa, però, es degueren endur en veure que la situació ja no els era favorable... Les capacitats de les galeres del rei Pere II superaven en número i energies les seves. Morts de por, van recórrer a l’enginy per salvar la situació. Els francesos, aprofitant la manca de claror, es feren passar per catalans cridant els mateixos crits de guerra. Una farsa que durà poc però, entre una cosa i altra (havent-se de buscar com qui juga a fet i amagar), dotze galeres franceses aconseguiren escapar-se.

La resta, un total de tretze, foren capturades per Roger de Llúria. D’entre els francesos presos, n’hi havia de ferits i de sans. Als primers, els feren ofegar a la vora de la costa, tot un espectacle pels que s’ho miraven. Els impol·luts foren, bàsicament, ferits: els tragueren els ulls a tots menys al darrer, que el deixaren borni. Tots ben lligats i desgraciats, enfilaren el camí cap a França: el guerxo guiava. S’ha de dir, però, que Roger de Llúria no va carregar-se els gentilhomes o els molt, molt nobles: senzillament els convertí en presos polítics.

L’endemà, Llúria es dirigí cap a França, a la cerca de les galeres escapades. Enfilà fins a Narbona però no tingué pas sort… Amb tot, això ja és una altra i llarga història. El cas és que aquella guerra, si és que és possible i contra tot pronòstic, acabà essent favorable als catalans. De tots els territoris perduts, les illes Formigues fou el primer en ser recuperat. Primer, els de l’Empordà. 

També et pot interessar