Foto: 

Cedida
Àlex Casanovas i Mercè Pons

Àlex Casanovas: “Els sentiments humans sempre són actuals, això fa que et puguis identificar amb el que està passant dalt de l’escenari”

L'actor barceloní de lligams empordanesos presenta l'obra 'Pensaments secrets' a La Cate, el 7 de febrer
Núria Gou
,
03/02/2015
Espectacles
Àlex Casanovas és una de les cares més conegudes pel públic català. Un actor de llarga trajectòria al cinema, teatre i televisió on ha participat, entre d’altres a “Nissaga de Poder” o “El Cor de la Ciutat”. Dissabte 7 de febrer presenta a La Cate l’obra “Pensaments secrets” amb Mercè Pons com a companya d’interpretació en una obra amb els sentiments a flor de pell. L’Àlex explica que està lligat a l’Empordà on hi té família i on va treballar un estiu al restaurant Antaviana de Figueres per manca de feina.
“La pujada de l’IVA cultural ha fet molt mal però no només a la butxaca dels espectadors”

- Àlex, dissabte que ve seràs a Figueres presentant l’obra “Pensaments Secrets”. Tot i que no es la primera vegada que actues a Figueres, aquesta et fa especial il·lusió?

Sí perquè és la primera vegada que vaig a la sala de La Cate. Sempre que he vingut a Figueres he vingut al teatre El Jardí, que s’està molt bé, és molt còmode i aquesta és una sala que em ve de gust estrenar-la, estrenar-la jo, evidentment!.

  • imatge de control 1per1

- La Cate és una sala petita. Als actors us agraden aquest tipus de sales?

Sobretot pel tipus de muntatge que és. A “Pensaments Secrets” només hi ha dos actors, la Mercè Pons i jo, l’escenografia és molt minimalista però que juga molt bé amb els llums a crear els diferents espais i els diferents ambients i crec que és una sala que li va molt bé. Per exemple la setmana passada vam estar a la sala petita del teatre Kursal a Manresa i ha funcionat esplèndidament. L’obra es va crear pensant en sales petites de no massa capacitat. A una sala molt gran en aquest espectacle que és molt intimista, molt de dues persones, molt proper amb el públic i amb els actors necessita un espai més reduït i que crec que serà ideal.

 

- Bé, parlem de l’obra. Una representació senzilla amb només 2 personatges totalment oposats: Mercè Pons fa el paper d’una vídua de lletres, devota i molt cristiana un científic faldiller que es troben i mantenen una conversa. És una mena d’enfrontament dialèctic entre el que podríem considerar la raó i la religió?

Sí que té una base de religió, el personatge de la Mercè, de la Helen però més que res és entre els sentiments. El personatge de la Helen crec que potencia la sensació dels sentiments, aquesta cosa més etèria que no pas la part de la racionalitat, del cervell, de la ciència cognitiva que és el que defensa el personatge que faig jo, el Ralph. Tracta d’això, és un discurs entre tots dos que s’acaben ajuntant i que més endavant les coses els porten per altres bandes. El personatge que semblava més radical i més evolucionat s’acaba veient que no ho és tant i és més primitiu que l’altre. Sí que és cert que és a partir de molt parlar, de molt convèncer-se l’un amb l’altre

- Hi ha un moment de l’obra que això s’acaba radicalitzant una mica i fa que l’espectador, tingui les creences i pensaments que tingui no es pugui posicionar ni per l’un ni per l’altre.

  • imatge de control 1per1

No crec que es radicalitzi, simplement cadascú va defensant la seva posició, la seva manera de viure i de veure la vida i mica en mica hi ha un dels personatges que és capaç d’intentar entendre l’altre, sense deixar el seu i veu que mica en mica va canviant. Però evidentment que l’espectador es queda amb un, amb l’altre o amb tots dos alhora perquè tots estem fets d’aquesta part més racional i moltes vegades ens deixem guiar per les sensacions, per les opinions que ens produeixen, per les intuïcions... Jo crec que la gent es queda amb tots dos, el que passa és que és possible que no prenguin partit per l’un o per l’altre, això sí que és cert i si el prenen està bé també! (riu). El que està clar és que el teatre el que pretén i el que realment m’agrada de cop i volta el fa rumiar i fa entrar al públic amb contradiccions amb ell mateix i amb la seva manera de veure les coses però sense que hagi de ser un trauma per ningú, cadascú en treu el partit que vol.

 

- És aquesta la màgia del teatre: que faci pensar, que faci reflexionar sobre emocions, sentiments i coses que passen al dia a dia.

Sí, coses que a vegades pensem que tenim llunyanes i que de cop i volta les veus reflectides dalt d’un escenari, d’una pantalla de cinema, de televisió... i dius: ah calla! això és el que em va passar aquella vegada o el que li passa al meu amic. Els sentiments humans sempre són actuals, les emocions sempre són actuals, llavors això fa que et puguis identificar fàcilment amb el que està passant dalt de l’escenari.

 

- I aquests personatges que es presenten com a contraposats acaben tenint punts en comú.

Sí, tots dos a mesura que es van coneixent i van parlant van veient que no estan tan diferenciats, tan separats l’un de l’altre però després hi ha un fet que passa per allà al mig que fa que un prengui una determinació i l’altre una altra diferent però si explico aquest fet segurament que no vindrà ningú al teatre!

 

- Exacte, si ho desvetllem ara potser no vindrà ningú a veure l’obra i l’interessant és que el públic hi vagi!

Han de venir allà i gaudir d’una hora i vint minuts de funció on de cop i volta passen moltes coses.

 

 

- Deixarem que els espectadors ho descobreixin. Abans hem parlat de sales i es pot dir que pràcticament vas passar de la sala gran del TNC amb “El Mercader de Venècia” a servir taules a l’Antaviana de Figueres… com va anar això?

Mare de Déu! Encara estem amb això? Però si això ja està passat! No res, senzillament és el que passa amb qualsevol altra feina i a la nostra no és tan conegut però sí que passa moltíssim. Hi ha molta, molta gent que no pot treballar normalment, llavors quan hi ha parades de quatre o cinc mesos un s’ha de buscar la vida com qualsevol altre ésser humà que té responsabilitats i que té una família al darrere i no se li han de donar més voltes. En tot cas considero que el normal és que hagués pogut trobar feina, seguir treballant i portant “quartos” a casa com qualsevol altra persona normal que vol fer. No hi ha més història. No és la primera vegada que he fet una cosa així, però sí la primera vegada que ha sortit publicada. Com jo hi ha la majoria de gent. Actualment a Barcelona potser estan treballant uns 200 actors i a l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya hi ha uns 1300 associats, és a dir, hi ha gairebé mil persones associades que no estan treballant, sense tenir en compte tots els altres que no formen part de l’associació. Depenem molt de la feina i de com estan anant les coses en aquest país actualment.

 

- Clar, d’entrada xoca no, que un actor de la talla d’Àlex Casanovas que has fet cinema, televisió, teatre, una cara reconeguda pel públic català serveixi taules a un restaurant perquè no té feina i fa pensar que hi ha alguna cosa que falla… la crisi, la pujada de l’IVA a la cultura..

La pujada de l’IVA cultural ha fet molt mal però no només a la butxaca dels espectadors. Si ho mires fredament han estat tres euros i mig per entrada, que no deixen de ser tres euros i mig. Jo encara sóc del temps de les pessetes i tres euros i mig són 600 pessetes, que eren “quartos”! Estic parlant quan un menú dels cars valia 500 pessetes... Però també ha afectat sobretot a la durada dels espectacles, el tipus d’espectacles que es fan, amb dos, tres, quatre actors com a màxim. Hi ha espectacles més grans que només se’ls poden permetre els teatres públics i alguna productora que fa musicals i que saben que ho podran amortitzar però realment està complicat. No és només per la part dels actors, també repercuteix en els sous que fa molt de temps que estan congelats, als sous dels escenògrafs, figurinistes, directors, il·luminadors, tècnics de so, constructors d’escenografies... tot el sector industrial estem patint aquesta crisi des de fa molt temps i abans que es digués que estàvem en crisi, nosaltres, almenys aquí a Catalunya van ser dels primers que ens vam anar autoretallant i autocontrolant per poder fer més coses.

El que passa és que ha arribat un punt on això ja queda menys marge pel productor, cosa que vol dir menys marge per poder aguantar un espectacle més de tres setmanes que és l’habitual ara a les sales alternatives: estàs un mes o un mes i mig assajant i hi ha tres setmanes de funcions i com que els ajuntaments tampoc tenen diners per programar tampoc hi ha gires. Està molt bé que es donin oportunitats al teatre amateur però d’altra banda els actors vivim d’això i es nota moltíssim. Abans era normal que quan una companya sortia de gira per Catalunya després d’acabar temporada tenies 40 o 50 representacions. Ara tens quinze dies de feina en cinc mesos! De vegades tens ganes d’explicar que no estàs tot el dia tirat a “la bartola” i pots viure tranquil·lament... amb 15 dies de feina en cinc mesos s’han de buscar altres coses per viure.

 

- Comences a comptar per hores i et quedes amb res...

Són tres dies al mes.

 

- Aquí a Figueres l’Ajuntament ha apostat per portar obres que s’han estrenat a Barcelona i oferir-les al públic a molt bon preu, a 10 i 12 euros l’entrada i les sales s’omplen. És un model que es podria aplicar?

Sí. Això els ajuntaments ho poden fer i tenen l’obligació de fer-ho, d’apropar la cultura a la gent del seu poble. Si el centre de producció majoritari és Barcelona, pels habitants de fora no deixa de ser un desplaçament i una despesa extra que si te la porten a casa és millor. Hem de recordar que tant ajuntaments com Generalitat, el Departament de Cultura i les regidories de cultura tenen uns pressupostos dedicats a això i està molt bé que es faci. Sóc dels que crec que hi ha sectors on no hi poden haver beneficis del programa i més si són institucions públiques: ni cultura, ni sanitat, ni educació poden tenir beneficis perquè si en tenen vol dir que no estan fent el que havien de fer, no estan donant els serveis que han de donar a la gent del teu poble o ciutat. Llavors està molt bé que apostin per això i si, a sobre, s’omplen les sales vol dir que això que estàs fent és interessant  i que la gent té ganes d’anar a teatre, d’anar a concerts, d’anar a museus, de tenir una millor educació, de tenir un millor sistema sanitari. És bàsic això. I em sembla molt bé i si s’omple vol dir que estan fent el que han de fer, bàsicament.

 

- Un lloc preferit de l’Empordà

És difícil perquè a l’Empordà hi tinc tirada, família de la meva dona i fa molt temps que hi pugem. Per raons més sentimentals em quedaria amb la zona de Roses i Figueres.

 

- Top 5 de cançons.

No, no, no!! Això no ho contesto! Perquè me les inventaria ara!(riu) Depèn del lloc, depèn del moment, depèn de l’estat d’ànim que tinguis. Sóc molt eclèctic, com tothom i hi ha èpoques que em dóna més pels cantautors, pel pop, per la música clàssica. Ho deixarem així, amb incògnita (riu)

Més informació: 

Teatre, 'Pensaments secrets'

On: La Cate de Figueres,

Quan: 7 de febrer, 21h

Preu: 10 € (comprant l’entrada conjuntament amb un espectacle excel·lent [E10], 6 €).

A

També et pot interessar