Jump to navigation
- És el vostre disc més folk? Sí, sense dubte. Els dos primers discos eren punk-rock garatge sense gaire més dilació, però sí que vam començar a explicar algun romanç o alguna cançó de taverna. Després vam començar versionant 'Les rondes de vi' d’en Jaume Arnella i en vam acabar fent un disc. I a 'Sota, cavall i rei', malgrat versionar cançons molt folk de Jaume Arnella, el so era igual que el de sempre. Però sí que hi havia algun clarinet, emulàvem algunes flautes, vam intentar gravar un acordió... I una cosa porta l’altra. El resultat és bastant folk però crec que al final és molt punk. Està bé anar canviant. El gran mirall és The Pogues, un grup irlandès que va fer això just després de l’explosió del punk a Anglaterra. Ens venia de gust fer-ho i ho hem aplicat a cançons nostres i a consciència.
- Ha sigut una evolució natural? En aquest últim disc conscientment vam engegar un circuit on ens sentim còmodes. I ens venia de gust fer això. És una mica l’evolució natural. D’una banda són cançons nostres parlant de coses molt arrelades, històries i llegendes i potser no hi ha cap cançó de taverna però sona a taverna, i alhora vam fer el pas de musicar-ho amb en Carles Belda, acordionista i una institució de so més mediterrani, i en Ricard Ros, que fa música celta amb el whistles, gaites i sac de gemecs.
- Què us va aportar versionar Jaume Arnella?Versionar algú és una cosa molt sana. Després de dos discos propis, arriba un punt que et rellegeixes a tu mateix i està bé aprendre altres cançons i d’un estil que no té res a veure -tot i que jo trobo que hi té molt a veure-, perquè les cançons tenen una estructura molt diferent: molts cops no hi ha tornada, o és cançó de taverna i és una tornada molt òbvia. Però esclar, veníem de fer un rock ABAB, solo i molt més Ramones.
- Heu aparcat la part més punk?En realitat Jaume Arnella és un tio molt punk: ha anat a la contra, s’ha autoeditat. Al final nosaltres tenim discogràfica. Ell tenia la seva orquestra i va dir jo vull anar a la meva, agafar la maleta, el guitarró i el cançoner i anar pels Països Catalans a descobrir cançons perdudes i musicar coses. És impossible descobrir tot el seu cançoner. Per tant, és un equilibri que mola, ens ha enriquit.
- Què us va moure a parlar de la història popular en aquest últim disc?Sobretot és el resultat d’haver versionat en Jaume Arnella i d’haver musicat el 'Romanço d’en Quico Sabater', la història del seu últim viatge, tot i que nosaltres la vam fer punk. El primer disc, 'L’epicentre del fangar', em va sortir molt personal; en el segon, 'Terra cuita', explicava més coses que veia, històries de cuits; i en aquest últim em va passar que vaig començar a fer les cançons en confinament. El vaig viure aquí a Barcelona i tenia molts llibres i llegia molt però alhora no em passava res, perquè cada dia era igual, no t’impregnaves de coses.
- Com va començar la idea? Vaig començar trobant el llibre de llegendes de les Gavarres de Xavier Cortadellas i vaig musicar 'La revolta de les rabioses' i em va agradar. Vaig llegir 'Canto jo i la muntanya balla', d’Irene Solà, i em va venir de gust fer la cançó 'Riu d’or', que parla de la vida del riu Daró, des que neix fins que es mor. També tenia 'El Rellotger de Creixells', en què Pla que fa una mica de Truman Capote a Creixells. Suposo que també va ser per una mena de nostàlgia. No havia passat mai tant de temps a Barcelona sense sortir-ne.
- D’on heu tret aquestes històries populars?Per exemple, vaig descobrir els Rebomboris del Pa a la revista Sàpiens. I després vaig anar al convent de Sant Agustí, on va passar, que hi ha una placa que ho explica, i vaig parlar amb un historiador que havia fet un fil a Twitter explicant-ho. O el tema que obre el disc, 'La sega', és sobre un ofici que s’ha perdut. És un poema de Ramon Mas i Ferm, poeta de la Renaixença i de la Bisbal de principis del segle XX molt alabat per Jacint Verdaguer i traduït a moltes llengües. Cantes a coses perdudes, perdudes més o menys perquè la gent no les coneix.
- Quin va ser el motor?La nostàlgia, la voluntat d’explicar històries com l’Arnella, i la casualitat de tenir llibres d’aquests al meu pis en ple confinament. Volia fer l’exercici de cantar històries.
- Parleu de moltes històries de la zona de l’Empordà. Sí, però al final són històries que es repeteixen. Per exemple, la Revolta de les Rabioses, una revolta contra el senyor feudal pel dret a cuixa, també passa en algun altre punt de Catalunya o a Itàlia. Al final és un amotinament popular ben vigent. I el Rebombori del Pa igual.
- Canteu sobre de coses del passat però alhora molt vigents: estan pujant els preus de productes bàsics o quan volem de reclamar algun dret sortim al carrer a demanar-los. Hi ha cançons d’aquestes molt vigents i altres que són més paisatge. Com ara la cançó 'Carboner, bon carboner', la nostàlgia d’un ofici perdut i una vida perduda. El punt de partida d’aquest disc era la serra dels Perduts a les Gavarres.
- Ve d’aquí el títol del disc, 'La serra dels perduts'?La serra dels Perduts és una serralada a Sant Pol, un poble entre la Bisbal i Calonge. Allà comença una serra que en el fons és una carena perquè hi ha un camí que va per dalt, i és l’antiga via romana que anava fins a Calonge. Sant Pol a l’època romana es deia villare Perductus. I la llegenda a 'El poble dels Centfocs' (Sidillà, 2012) diu que la gent que vivia allà retirava molt tard. Però aquest nom també tenia joc pel fet de cantar coses perdudes: poetes, paisatges, vides... I perductus ve de per ductus, és a dir, no és "perdre", sinó "per dur". Són històries per dur a un altre lloc. I és una mica el doble joc: parlem d’històries perdudes i de cançó de taverna de gent que retira tard, però també són històries que porten a altres llocs. I cantem a la sega, i és evident que el de segador o carboner és un ofici que es va perdre, però cantant-ho reivindiquem coses. Com per exemple l’ofici de pagès, que potser es perdrà i no podrem consumir productes d’aquí.
- Els concerts els feu en format sextet. Què aporta en el directe? Dona més joc. D’una banda, hem arribat a fer concerts a trio, però és molt cru, i d’aquesta manera dona més melodia, més coixí. En aquest disc hi ha més temes tranquils, però és bastant físic el directe. Porta una aire que acompanya molt bé les històries. A mi m’agrada molt el folk. Hem arribat a un punt que ens hi quedarem i que anirem més per aquí. No crec que hi hagi marxa enrere.
- Aquesta serà la nova sonoritat de Fetus? Sempre poden sortir temes més estridents. En aquest disc només n’hi ha un; en vam descartar cinc. No sé com aniran les produccions futures, però jo m’hi sento molt còmode. L’escena on hem entrat i els llocs han estat bé, perquè quan tocàvem en un festival punki... Al final no som tan punkis. Soc conscient que a part del nostre públic no li pugui agradar que hi hagi un sac de gemecs o un whistles, però al final som conseqüents amb el que fem i ens agrada i ho sentim així. Es tracta d’obrir les mires. No pot ser que et tiri enrere una flauta irlandesa. També aporta molt. No cal ser ortodox de res. Al final aquests instruments aporten l’arrelament que busquem, perquè dona joc, dona coixí i molt d’aire de taverna. Des del primer disc que cantem de la taverna, perquè són temples on passen coses i la vida.
- És el disc més polític. Sí, és el disc en què ens hem posicionat més clarament. És important fer-ho. I ens agrada. Entenc que hi hagi gent que no faci política amb les cançons, però no que no es posicioni. Per què te n’has d’amagar?
