Ariadna Rodríguez: "Nosaltres treballem els processos"

'Si no vols pols, no vinguis a l'era' és el cicle que aquest estiu obre les portes del Mas Nyamnyam, a Mieres

Anna Vilamú Bosch

22/07/2020

Arts

NyamNyam és un espai i un col·lectiu, creat el 2012 pels artistes Iñaki Álvarez (Vic, 1975) i Ariadna Rodríguez (Barcelona, 1980). Com expliquen al seu web, el projecte sorgeix "unint les nostres formacions i deformacions en diverses disciplines". El seu treball té com a objectiu promoure la creació, la difracció, l'intercanvi de coneixement i la cultura amb relació al context on es desenvolupen. En aquest sentit, enguany i després de vuit anys d'activitat a la capital catalana, es traslladen a Mieres, un petit poble de la Garrotxa. Mas NyamNyam és el nou espai que engega motors amb l'objectiu de ser un nou focus d'acció i pensament, d'acollir intervencions, tallers i trobades. La primera obertura pública, 'Si no vols pols, no vinguis a l'era', arriba aquest estiu, durant els mesos de juliol i agost, com una mica d'aire fresc en l'àmbit cultural després d'una primavera com la que hem viscut. La proposta, que té com a eix central les arts en viu, forma part de l'ona expansiva del festival Sismògraf '20.

"Tots aquests imaginaris, obrir tot allò que és simbòlic, fa que les persones es puguin situar a altres llocs que no són només el seu dia a dia"

- En l'experiència que ens està portant a viure la pandèmia, tinc la sensació que algunes de les persones que habiten les ciutats s'estan plantejant fugir-ne. Sembla que trontollen certes prioritats que fins ara semblaven clares a l'hora de decidir viure a llocs com Barcelona. Vosaltres vau traslladar-vos a Mieres ja fa un temps, què us va impulsar a fer aquest pas?
Ariadna: Per mi la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar moltes de les coses que ja hi eren, de manera molt clara. En l'àmbit social, cultural, de recursos, energèticament... Amb relació al món cultural i amb la nostra situació com a col·lectiu, crec que ja hi havia una dificultat molt gran per poder fer la feina que fem a la ciutat. I això té a veure amb el temps, amb l'espai i amb els recursos. Sentíem que nosaltres, que no som un projecte que es dedica a la indústria cultural si no que treballem en els processos - la convivència, en generar treballs en col·laboració -, els condicionants que això requereix la ciutat no ens els dóna. Vam passar un any sencer fora de Barcelona, viatjant i treballant per llocs com Colòmbia, València o Madrid i ens vam anar adonant que podíem viure sense estar a Barcelona. Ara amb la Covid-19, però, com deia, tot això s'accentua i ja no és només una qüestió de l'àmbit de la cultura, sinó quelcom social molt més ampli.

- Viure la Covid-19 a la ciutat o en l'àmbit rural no té res a veure...
A: Està clar. Són dues experiències molt diferents. I també cal veure qui es pot permetre estar o no a la ciutat. Nosaltres ens hem sentit molt privilegiades de ser aquí.
Iñaki: Si, però privilegiades des de voler-hi estar. Perquè al final es tracta de prendre una decisió. Nosaltres teníem clar que volíem marxar uns mesos de Barcelona però teníem la intenció de tornar. Al final, amb aquest viatge i amb aquest allunyar-nos va ser gairebé com una desintoxicació de la ciutat, del nostre centre. Perquè al final, què és el centre? És quelcom que ens qüestionem constantment. El centre era Barcelona i semblava que tot passava per allà, però movent-nos ens vam adonar que podíem estar vivint on volguéssim i que el nostre centre és allà on som i on estem fent la nostra feina.
A: I també hi ha un altre tema: que treballem cada cop més a fora. La nostra feina es valora més a fora que aquí. Per tant, és important aquesta idea de descentralitzar.

- Perquè com dèieu hi ha una idea cada cop més arrelada de la necessitat de descentralitzar la cultura, de que s'estengui per tot el territori i de repensar què i on és el centre. Però imagino que no sempre és fàcil entrar no només a viure sinó també a treballar en una comunitat petita com és Mieres. Com ha estat per vosaltres l'arribada a aquest nou context?
A: Venir a Mieres va ser per nosaltres una decisió presa amb molta consciència. I té a veure amb que el poble té un ajuntament amb unes polítiques de gestió social i comunitària molt accentuades. Un equip de govern que ara mateix no té ni un sostre polític, i que s'anomenen 'Vivim Mieres'; actualment en la seva segona candidatura. A poc a poc s'ha pogut consolidar més la seva proposta: la gestió municipalitzada de l'aigua; uns pressupostos participatius que enguany han estat bianuals; un programa de gestió comunitària amb col·lectius que es pensa que necessiten més suport; com són els infants, adolescents i les persones grans, etc. A més d'un consell de poble o un programa activat de masoveria urbana. Hem vingut aquí per tots aquests motius. Hem anat a parar a un lloc on pensem que ens podem entendre, que hi podem encaixar en el què i en el com. És una relació de retroalimentació que s'ha d'anar forjant i de moment ha estat molt bona.

- No tenia ni idea que existís un poble amb una gestió comunitària com aquesta.
A: I no és l'únic! Aquí, però, a més a més fa molts anys que han anat venint i marxant persones de diferents geografies. I aquest fet fa que sigui un lloc que acull amb fluïdesa. D'alguna manera, Mieres reuneix tot d'aspectes de la nostra vida que ja dúiem a terme a la ciutat de Barcelona, potser una mica des de la resistència, amb un entorn que ens ho posava difícil. Allà formàvem part d'un grup de criança compartida, una horta urbana, un grup de consum... Però de cop arribem aquí i ja es fan les coses com les fèiem però sense tanta dificultat perquè geogràficament és més petit i tot és més pròxim.

- És clar. Aquest model de gestió més col·lectiva funciona més fluidament quan el nucli de persones involucrades és més petit.
A: Sí, però això no vol dir que la ciutat no es pugui organitzar per barris, o per sectors... El que està molt clar amb aquest exemple és que samb un grup de 200 persones és possible organitzar-te bé, i sobretot si l'ajuntament el que fa no és imposar sinó rebre propostes.

Mieres

- 'Si no vols pols no vinguis al l'era' és el primer esdeveniment públic de Mas NyamNyam. Com l'heu gestat tenint en compte que estem vivint un moment excepcionalment estrany per la cultura en general, però sobretot per les arts en viu?
I: Hem trigat un any a obrir portes. Això té a veure amb que no volíem arribar i imposar coses que a nosaltres "ens interessen". Ara ens veiem en cor d'obrir perquè ja hem anat coneixent-nos amb tothom, hem parlat del que fem, i ara ja podem compartir-ho amb el veïnat. I és clar, tot això es va preparar molt abans de la Covid-19. De fet, la programació d'aquest any està feta a partir d'un seguit de gent que ha estat venint al Mas i que hi tenen una relació estreta: amb el Mas, amb nosaltres i indirectament amb el poble.
A: Totes les persones que han fet aquestes propostes han estat vinculades a l'espai durant tot aquest primer any que hem estat aquí. Això vol dir que ens han visitat pràcticament cada mes. I per tant, les seves propostes igual que nosaltres, no arriben amb "nau espacial" sinó des de converses, estones, compartir, passejar... Tot són treballs que tot i no haver estat creats específicament per aquest lloc s'ha fet una feina d'adaptar els cossos de treball a aquest context: a les persones; a la natura; al que ens envolta. I aquest és l'eix de la programació.

- Me'n podeu posar un exemple concret?
I: Sí. Azkona & Toloza, el dia 1 d'agost, proposen ‘Olles comuns | Quieñe cuchral mu! Afum hial aiñ’. Un viatge dels d'abans, d'aquells on et passaves mesos, potser anys, llegint tot el que trobaves sobre el teu futur destí mentre preguntaves sense parar a aquells que alguna vegada havien visitat el lloc. Aquest viatge a Puelmapu, territori ancestral del poble maputxe, inclou la reconstrucció d'un paisatge que no has trepitjat mai, la visita a un bosc de pehuenes invisibles i la reescriptura de la història d'un poble que diuen que mai va existir.

- És interessant que la programació s'expandeixi durant el juliol i l'agost. Tinc la sensació que normalment es tendeixen a fer propostes més concentrades.
I: Sí. I això té a veure en com la Covid-19 ens ha anat modelant les coses, perquè inicialment si que pensàvem fer quelcom més concentrat. Tot i això, la situació també ens ha donat peu a pensar i reflexionar més; i sí que va sorgir una necessitat de començar a fer coses després d'estar tan aturades. Teníem molt clar que el dia que fos possible ajuntar més de 20 persones començava el festival.
A: I això entronca amb que creiem que és més important que mai fer la feina que fem des del context de la cultura. Sembla que estem vivint una distopia augmentadíssima. Ara aquell que treballa amb el món de la imaginació, de la percepció, del que va més enllà de llevar-te, cuidar els teus infants o menjar, és important que ho activem. I sembla que no sigui una necessitat bàsica. Però tots aquests imaginaris, obrir tot allò que és simbòlic, fa que les persones es puguin situar a altres llocs que no són només el seu dia a dia. I això pot fer imaginar possibles futurs. Creiem realment en aquesta eina; a vegades només és qüestió d'obrir una porta que tu no havies obert, ampliar la mirada i observar des de llocs una mica diferents. Per nosaltres des de l'art i la cultura sí que hi ha un treball social a fer.

- Quins plans teniu després d'això, com veieu el futur?
A: Pel que fa al projecte i a la vinculació amb el territori, jo crec que estem en un inici i que obrir portes vol dir moltes coses. És bonic pensar que la interacció que tenim és amb el nostre poble però no només amb ell. I pensar en què podem aportar, què podem donar i què rebem pel fet d'estar en aquesta comunitat. La idea és poder consolidar el projecte, el treball que anem fent aquí i amb les creadores que van venint. Ens interessa poc una porta tancada amb un artista treballant el seu projecte, la idea més aviat és generar un espai d'acció i de pensament. I això implica moltes coses; la cultura entesa de manera transversal i pensar que l'art i la cultura són una eina i no un fi.
I: Jo el futur el veig local. De cop i volta per mi tot agafa un sentit quan comencen a passar coses com les que estan passant amb això de 'Si no vols pols no vinguis a l'era'. De cop i volta deslocalitzes coses per les quals la gent potser no ha estat plantejant-se marxar de Barcelona. Si no hi ha teatre, no hi ha cinema, ni bars, ni discoteques... Només hi ha ciment i pisos petits. Actuar des de l'àmbit local però pensant internacionalment, en forma de retroalimentació i vinculació amb altres projectes, potser és aquest el futur.
A: Jo en general tinc la sensació que ha passat una mica el mateix que amb l'hort. Cal tenir en compte quin sòl, quines condicions climàtiques, quina aigua i amb quines espècies cohabites. Si plantes tomàquets li va molt bé que hi hagi alfàbrega o ruca a prop! Nosaltres aquest últim any hem posat unes llavors i al principi hi ha el que hi ha, però potser d'aquí a un temps les plantes són més grans i potser fins i tot hi acaben havent arbres.