Cafè i Cigarretes III

-Com t'hem trobat a faltar! Pensàvem que no et tornaríem a veure més!

-Oh Lenny! Jo també creia que ens abandonava per sempre! I finalment, el tornem a tenir amb nosaltres! Quina cosa més blava i bonica!

-Vine Linda, pugem i marxem!

Linda i Lenny es retroben amb el seu Mustang Blau després que el poble de Weed els hagi ajudat a reparar-lo. Després d'uns quants dies esperant rebre una peça d'un altre Mustang per fer-lo funcionar, l'engeguen i continuen amb la seva aventura.

-Encara ens queden uns quants quilòmetres fins a arribar a San Francisco, voldràs que fem una parada de cafè i condueixo jo?

-Sí, d'acord, però Linda, d'això... Què hi passa a San Francisco? Fa tants dies que viatgem que ja no recordo ni per què hi anàvem...

-Bé, doncs, no ho sé, és la nostra destinació, no?

-A si? I qui ho ha dit això?

-Crec que la narradora.

-La narradora? i qui és ella per decidir per nosaltres? Linda, no podem viure constantment subordinats a la voluntat d'algú que ni tan sols veiem ni coneixem!

-Potser tens raó... però, i què passarà si anem pel nostre compte?

-Ho haurem de comprovar, potser descobrirem què és la llibertat. És inadmissible seguir les ordres d'una veueta...

Linda s'encén una cigarreta, sembla nerviosa.

-Lenny, ho has sentit?

-Sí. Apaga la cigarreta, fuma només quan vulguis tu, no quan ho digui la veu. D'acord?

Linda apaga la cigarreta.

-Fes el favor de callar! N'estem ben farts d'aquesta veu en off que explica cada moviment que fem! Deixa'ns xerrar! No estem fent teatre!

La parella ha arribat a un moment d'autoconsciència i creuen que podran desempallegar-se de mi.

-Lenny però això és una bogeria! La veu no desapareixerà mai!

-No et preocupis, trobarem una solució.

-Però creus que la veu és real?, no creus que som només nosaltres que la sentim?

-No n'estic segur, ningú semblava adonar-se'n quan érem a Weed...

-Quan puguis para el cotxe, prendrem un cafè i reflexionarem sobre tot això.

-D'acord Linda, un cafè ens anirà bé.

Lenny i Linda entren a una àrea de servei. Deixen el Mustang Blau aparcat mentre ells s'acosten al bar.

-Tranquil·la Linda, deixa-la fer, ja callarà.

S'obre la porta i, amb el moviment, un mòbil que penja del sostre comença a bellugar-se i fer molts sons diferents. Un dels treballadors s'acosta a la barra per poder atendre la parella.

-Lenny, t'hi havies fixat amb el soroll de la porta i el mòbil que penja?

-Sí, sempre he trobat que ha de ser molt pesat pel treballador que ho sent una vegada rere una altra.

-Però no creus que si ho tenen, potser és perquè normalment no hi entra quasi ningú i es queden darrere el magatzem fent altres feines?

-Espero per ells que sí, si no has d'acabar cansat de sentir el clingcitcling tan sovint.

Linda i Lenny comenten els detalls que he donat sobre la porta, potser resulta que no sóc tan pesada com ells es pensen.

-Prou!

-Bon dia! Els puc ajudar en alguna cosa?

-Dos cafès llargs, un amb unes gotes de llet, si us plau.

-De seguida!

El cambrer, jove i guapo, es posa bé la gorra vermella i comença a fer els cafès amb molt d'estil, exagerant cada moviment que fa, sembla que practiqui els passos d'un ball. De tant en tant es gira i mira la parella i els somriu.

-Linda, creus que ho ha sentit? Li ha dit guapo!

-Deixa'm fer a mi...

Linda s'aixeca de la taula i s'acosta a la barra, i s'hi repenja deixant el cul en pompa i acostant el cap prop d'on el cambrer està fent els cafès. No sé què et proposes Linda, però tu ja tens prou feina per conquistar en Lenny, aquest deixa-me'l a mi.

-D'això, perdona, et puc fer una pregunta?

El cambrer fa un bot i es gira sobresaltat. Es posa bé la gorra, deu ser un tic nerviós. Continua fent gestos espontanis, com si el cos decidís i es mogués de manera autònoma. És alt i esvelt, la gorra amaga uns cabells fins i brillants, d'un color castany més aviat fosc.

-T'ho han dit mai que fas els cafès amb molt d'estil?

-Bé, eh, d'això, jo, no, eh, doncs...

-Com et dius?

-Danny.

-Danny, just ara pensava que no havia vist mai ningú fent un cafè amb tanta elegància.

Linda diu tot això mentre es remena els cabells. Després s'aparta de la barra i torna cap a la taula on en Lenny l’observa amb la boca mig oberta. Ella s’asseu lentament i amb els ulls mig tancats, provocant. Què s'ha cregut aquesta ximpleta?

-Ets molt amable, ara mateix us porto els cafès.

Danny surt de darrere la barra i col·loca dues tasses a la taula dels clients. Torna enrere per agafar la cafetera i els serveix.

-Ara vaig a buscar-te la llet.

-Gràcies Danny.

Linda no aparta la mirada d’en Danny, que continua tan vermell com la gorra, fins que es retira i els deixa sols.

-Linda, què eh qui eh què fas?

-Shhh, tu no pateixis Lenny, estic segura que funcionarà...

-Danny! El meu germà voldria alguna galeta dolça per acompanyar al cafè, què ens pots oferir?

Lenny, germà? Però, no eren parella aquests dos? Aquesta la Linda és capaç de conquistar-me en Danny...

-Hi ha galetes recent fetes, encara són al forn, si em deixeu un parell de minuts us les porto.

-Moltes gràcies, Danny, rei.

-Escolta, Lenny, ara és el moment. Fes l’últim glop i marxem abans no sigui massa tard, la narradora està més pendent d’aquest vailet que de nosaltres, segur que l’ha seguit fins al forn. Som-hi!

-Linda! Però deixem-li unes monedes al pobre noi! No podem marxar sense pagar!

-D’acord! Però afanya’t!

-Ei Linda, escolta això: “Linda i Lenny surten corrents del bar i entren al seu estimat Mustang Blau. La Linda engega el motor i marxen...”

-Ho fas igual! On anaves a dir que ens dirigíem?

-Doncs no ho sé, vols venir a Las Vegas amb mi, nena?

-Em sembla perfecte! Què no t’ha agradat que et digués germà?

-Prefereixo ser una altra cosa.

-Això ja ho veurem.