Grazie, Maradona

L'avorriment està desapareixent. Recordo quan era petita i cridava els meus pares perquè em donessin idees per combatre aquell terrible sentiment. Llavors, el que no sabia, és que l'antídot el tenia jo dins meu i que, precisament, això em faria créixer móns paral·lels que s'anirien transofrmant en idees, somnis, i futurs projectes. L'avorriment no està de moda. Els nens d'avui es veuen submergits en una agenda apretada i frenètica d'activitats i alguns supliquen als seus pares tenir algun moment lliure per poder-se avorrir i començar a descobrir què és el temps. 

Paolo Sorrentino descriu molt bé aquesta idea en un TED Talk que va fer a Reggio Emilia on explica que una de les seves condicions per crear és l'avorriment. És així com un és capaç de crear móns propis i emplenar espais buits que aparentment semblen ser eterns i terribles, però on hi acabem trobant el bo i millor de nosaltres. Le conseguenze dell'amore (2004), el segon llargmetratge del mestre napolità, comença amb la veu en off del personatge principal, Titta Di Girolamo, dient: "La cosa pitjor que li pot passar a un home que passa la major part del temps sol és la de no tenir imaginació. La vida, ja de per sí avorrida i repetitiva, es converteix, sense fantasia, en un espectacle mortal". 

Jep Gambardella, el rei dels mundans a La Grande Bellezza (2013), emplena el seu temps amb l'alta esfera romana tot conversant amb gent que s'amaga darrera una màscara, personatges més grotescos que no pas bells que s'alimenten de bòtox i cocaïna. Quan Gambardella no s'envolta d'aquest ambient, es deixa portar pel temps, pel dolce far niente. És una constant, és el ritme en les peces del director: el pas del temps, un temps que transcorre en un espai molt íntim i tancat, dins un món paral·lel que trobem en cada personatge. Aquest aspecte grotesc i deteriorat d'alguns personatges ens porta cap al Sorrentino més jove, quan feia curtmetratges amb tocs onírics i surrealistes (L'amore non ha confini, 1998). El declinament privat dels personatges públics fascina al director, i sembla ser que Berlusconi apareixerà en algun dels propers projectes...

Sorrentino també explica que el ritme és una base fonamental per crear. L’última descoberta que he fet amb aquest autor ha sigut la seva primera novel·la Hanno tutti ragione (2010). L'origen de les seves obres, explica l'autor, prové sempre de l'escriptura, que finalment acaba derivant en imatges pels seus films. El personatge principal de la novel·la porta una vida desenfrenada que es dedueix per la velocitat que desprenen les lletres, les frases i el to que utilitza. Semblaria, també, una mescla de molts personatges que trobem al llarg de la filmografia de Sorrentino: un cantant famós, vividor i gran amant de la cocaïna. La mateixa cocaïna que esnifaven aquells personatges a La Grande Bellezza, recordeu? Ballen al compàs de Rafaella Carrà... A far l'amore comincia tu! I sentim la percussió de fons marcant el ritme de l'escena, les llums, els moviments.

Toca reduïr, desaccelerar, marcar un ritme pausat. Plans llargs, lents i silenciosos. Les imatges més belles del Vaticà i les aigües misterioses de Venècia. Escenes nocturnes i solitàries. La seva última producció, la genial sèrie televisiva (HBO) The Young Pope (2015), ens fa partíceps dels espais i silencis que es creen i que acompanyen la solemnitat del curiós protagonista. Aquests espais plens de silenci -desesperants per a molts dels personatges que l'envolten- fan olor de cigarretes, una altra constant que trobem en tots els personatges de tots els seus films i mirall, al mateix temps, de la seva pròpia persona. A Josep Pla les cigarretes l'ajudaven a trobar l'adjectiu millor, a Paolo Sorrentino a posar els silencis més encertats. 

L'avorriment és el que ens porta, tancant els ulls, als móns imaginaris més fantàstics i reveladors. Un cangur que salta pels jardins del Vaticà, una jirafa al bell mig de Roma -È solo un trucco!-, ens tirem al mar, ens enfonsem, tot és molt fosc. Una llum intenta ensenyar-nos el camí que hi ha al davant, però només veiem un blau fosc que s'acosta al negre. De cop, sense previ avís, un pop que allarga els seus tentacles. Així comença L'uomo in più (2001), amb una escena que pot servir per entendre el món imaginari d'aquest realisme grotesc de Sorrentino que ens submergeix en la part més subconscient i en les seves profunditats, allà on es troba la negror més pura i silenciosa. 

                                                           ***
Després d'anys d'insistència, hi van accedir. No volia passar el cap de setmana a la muntanya amb el pare i la mare, es volia quedar a casa i mirar els partits del seu equip preferit. Era un tifoso del Napoli, i esperava ser prou gran perquè els seus pares el deixessin anar a l'estadi. Ho va aconseguir amb 16 anys. Quin pare podia impedir al seu fill que anés a veure el jugador més gran de tots els temps? Aquell cap de setmana s'enfrontaven l'Empoli i el Napoli i els seus pares li donaven permís per anar fins al poble florentí a veure el partit. Ells serien, com sempre, a la casa de muntanya a Roccaraso, a l'Aquila. Aquella nit els pares de Paolo Sorrentino morien per una fuga de gas dins la casa. Des d'aquell dia, Maradona passaria a ser un dels grans herois i referents de Sorrentino. Li va fer saber, també, quan va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera per La Grande Bellezza.

Grazie, Maradona.

Youth (2015). Personatge inspirat en Maradona.