13 Assassins (2010)

Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys. Des que començà a dirigir a principis dels anys 90, que ha fet una mitjana de fins a quatre o cinc pel·lícules a l’any amb un estil únic que provoca més detractors que admiradors. Extremat, les seves pel·lícules solen ser històries de yakuzas on la violència, sexe, treball de càmera i arguments tendeixen a sobrepassar els límits. És per això que podem parlar d’un autor irreverent, que des del discurs de la postmodernitat trenca amb les estructures clàssiques i juga a jugar, a deixar-se anar, a no respectar res i ser original sense forçar-se, ofenent als puristes de l’estètica de la història, la càmera i allò permissible. Si és Takashi Miike un geni, un visionari, un director amb esperit de nen (pervers), o si és un mal director que és aclamat injustament pels seus seguidors, és quelcom que ha de decidir cadascú.

Però avui no vull parlar sobre les meravelloses bogeries de Takashi Miike, sinó d’una pel·lícula que va demostrar al món que de la mateixa manera que pot fer allò més extremat, pueril, gratuït i inconsistent, també pot fer si vol pel contrari una obra madura i clarament clàssica. 13 assassins, o Jûsan-nin no shikaku, és un remake de la pel·lícula homònima de 1963 dirigida per Eiichi Kudo, un clàssic menor de samurais que es veu superat per la perícia inesperada de Miike. Potser aquesta és l’autèntica genialitat de l’artista d’avantguarda: poder fer art diferent, trencador, aparentment fàcil, i a la vegada demostrar que també es té la tècnica per a crear obres convencionals i de gran qualitat, tal i com era així capaç per exemple Pablo Picasso.

13 assassins ens trasllada a la meitat del segle XIX al Japó, període històric conegut com a Edo on el sistema governamental del Shogunat i la figura del samurai que l’envolta estaven caient en decadència atès que els temps estaven canviant i la guerra feudal era un fenomen que havia quedat en el passat. La pel·lícula ens narra la història d’un jove senyor despietat anomenat Naritsugu i la dels tretze homes d’honor que s’uneixen per a acabar amb la vida del noble que posa en perill la pau i la vida dels innocents.

Amb un argument així, senzill i directe, Miike deixa apartat el seu estil usual i amb un pressupost de grans produccions que mai havia tingut, crea una obra que, guardant les distàncies, la primera part d’aquesta podria recordar les produccions de cinema samurai de Kurosawa. El plantejament de la trama, la presentació dels personatges, l’ambientació, els diàlegs, la preparació de l’atac, tot flueix amb saviesa i elegància com mai s’hauria pensat de Miike. Ara bé, per a què no oblidem qui és el director, trobem elements propis d’humor i violència que ens recorden de tant en tant qui dirigeix la pel·lícula. La segona part, l’execució del pla d’assassinat, té el mèrit de ser una de les escenes de lluita més llargues de la història del cinema amb 50 minuts de metratge els quals sorprenentment no avorreixen ni esgoten gens. Trepidants i intensos, els combats que se succeeixen entre els 13 protagonistes contra 200 soldats i el despietat Naritsugu són un delit pels qui busquen una pel·lícula d’acció ben feta.

Takashi Miike com he dit sap sorprendre, i quan sembla que ja ho havia fet tot fa just el contrari del què havia fet fins llavors i ens presenta una obra d’un gran equilibri narratiu i impecabilitat tècnica. 13 assassins és un homenatge al cinema clàssic japonès i a la vegada és ben contemporània, que gaudeix d’un argument clàssic i d’afectes artesanals i a la vegada juga amb la transgressió i la desmesura que es pot permetre realitzar un director al segle XXI sense que aquests elements resultin inconsistents amb el tot. Vaig triar veure l’altre dia aquesta obra perquè tenia ganes de distreure’m amb una pel·lícula d’acció; i amb un títol així i sabent qui era el director, no esperava res més que el pur entreteniment. Ha estat sens dubte tota una sorpresa, i de les bones, i com me n’alegro d’haver-me deixat enganyar i descobrir com els bojos també saben fer boges no-bogeries millor que aquells directors seriosos.