,
09/11/2015
Cinema i Art

Muerte de un ciclista (1955)

Un cotxe travessa un camp erm, vigilat per alguns arbres distanciats entre sí, esquelètics i negres. No arribem a veure l’impacte, però el cotxe s’ha emportat un cos. La parella surt del vehicle i descobreix un ciclista al que no havien vist. Ell no sap què fer. Ella li diu que se n’han d’anar. Ambdós pugen de nou al cotxe. Sembla que ningú els ha vist. Però i si algú ho ha fet?

Quan uns amants secrets accidentalment atropellen i donen mort a un ciclista en mig del camp, les seves vides comencen a lliscar-se en un forat de culpa, paranoia i instint de supervivència. Ella (la preciosa Lucía Bosé) està casada amb un empresari de gran nivell social. El seu marit li proporciona tots els luxes i estatus que sempre ha desitjat i dels quals no vol renunciar, tot i que el seu cor sempre ha estat, des d’abans de la guerra, en les mans d’un altre home. Aquest home, ell (Alberto Closas), és un professor adjunt de la universitat, d’esperit sensible, qui els seus principis fan que sempre hagi estat un personatge solitari, torturat per la guerra on va combatre, un amor que és i no és seu, i una situació laboral que deprecia ja que el seu lloc l’ha aconseguit gràcies al seu cunyat, el degà. Tal situació d’inseguretat, d’amor i crim clandestí, s’agreuja quan un crític d’art, sempre invitat a les festes d’alta societat del marit d’ella, diu que els ha vist. El què ha vist? No ho vol dir. Potser només que estaven junts, potser que han matat a un home. Aquest personatge, artífex del xantatge i dels millors moments de Muerte de un ciclista, és l’uruguaià Carlos Casaravilla, actor genial i intens que solapa qualsevol altre actor quan aquest intervé. Divertit, brillant, amb gran precisió i domini de la paraula, la seva figura, tot i secundària, emociona inevitablement a l’espectador i posa dels nervis a la parella secreta, la qual sent cada cop més fràgil el cordill de l’espassa de Dàmocles que penja sobre els seus caps.

Muerte de un ciclista és la pel·lícula més celebrada i segurament vista de Juan Antonio Bardem, director i guionista del cinema de postguerra i que forma part junt a Berlanga i Buñuel de Las Tres Bes del cine espanyol. Pertanyent al llinatge d’actors i artistes de la família Bardem, sempre va tenir problemes amb la censura i la llibertat pròpia, militant que era del Partido Comunista Español. Amb una fotografia en blanc i negre de cels grandiloqüents i l’ús reiterat del primer pla dels rostres i mirades en un clarobscur intensament expressiu, Juan Antonio Bardem ens regala un viatge cinematogràfic difícil per l’època de l’amor prohibit, els egoismes, les revoltes estudiantils, la mort interior de l’individu desolat davant la pèrdua de valor dels símbols i la guerra, l’alta burgesia franquista i el retrat neorealista dels carrers més pobres de Madrid. Valenta pels temes que tracta i censurada pel règim, Muerte de un ciclista no obstant sortosament va poder ser projectada internacionalment i guanyà merescudament el Premi de la Crítica Internacional en el Festival de Cannes.

Tocant molts temes sense deixar de ser entretinguda, i amb seqüències magistrals, Muerte de un ciclista és un d’aquells must del cinema espanyol de postguerra, que demostren el nivell tècnic i d’actuació en l’industria cinematogràfica espanyola, normalment menystinguda des de nosaltres mateixos. Per sí mateixa i com a document històric d’una època, no us podeu perdre Muerte de un ciclista. La gaudireu.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din