,
03/08/2015
Cinema i Art

Balkanski spijun (1984)

Era l’any 1984 a l’antiga Iugoslàvia. Havia mort tan sols feia 4 anys el dictador comunista nacionalista Josip Broz Tito. I a la manera de les comèdies amarguíssimes de Berlanga, els directors Dusan Kovacevic i Bozidar 'Bota' Nikolic filmaren una comèdia negra i trista sobre una societat tan afectada per la por del règim que vivia sense el sentit de la crítica, profundament alienada i duplicadora incessant dels discursos polítics amb els quals es bombardejava la població.

Balkanski spijun, traduïda a aquí com El espía de los Balcanes, tracta sobre un homenet, Ilija Cvorovic (Danilo 'Bata' Stojkovic), que és cridat per a ser interrogat per la policia. Essent tan sols un control aleatori rutinari de la població, Ilija pel contrari ho interpreta com una situació de perill. Ell, que havia estat dos anys a la presó de jove per protestar a favor de Stalin i reconvertit en un bon ciutadà (recordem que Josip Broz Tito fou un opositor de Moscú i establí una societat comunista dictatorial pel seu compte), canalitza totes les seves pors en l’inquilí de casa seva, per qui pregunta anecdòticament la policia. A arrel de les preguntes fetes, Ilija creu, inventant-se proves en el seu cap, que el seu inquilí és de fet un espia, traïdor del seu estimat règim, portador del vici i el crim que només pot existir en països capitalistes. Extravagant i paranoic, Ilija emprendrà una penosa odissea personal d’investigació de l’inquilí, invertint en l’empresa tots els seus diners, salut i família, vivint en el procés situacions absurdes i ridícules que se’ns dubte faran riure a l’espectador d’aquest drama amb tints còmics.

Balkanski spijun és una pel·lícula que no ha envellit gens. La reflexió que ens fa, amb la esplèndida metàfora final del gos, colpeja amb força contra tota aquella persona que esclava del sistema accepta per comoditat o hàbit les decisions del sistema sense qüestionar-lo. La manca de crítica i visió global, de comprensió i coneixements d’altres maneres de viure i entendre el món, és un pou d’ignorància on l’ésser humà esdevé ignorant i fins i tot perillós. Els directors d’aquesta obra ens insten en la importància de l’educació, de la reflexió i auto-crítica, de viatjar i conèixer món més enllà de les fronteres físiques, polítiques i del llenguatge. Còmica, amb moments realment molt graciosos, a la vegada aquesta és una pel·lícula que al fer-ne retrospectiva se’ns presenta trista i fins i tot desoladora. És sempre graciós veure les bajanades d’un boig, fins que ho penses deteniment i totes les ximpleries fetes esdevenen tristesa i llavors et trenca el cor veure el boig. Però com no estar boig després d’una vida de misèria, de mentides i sense alternatives? Qui no seria així si tot el dia a tothora l’únic que es fes en els medis de comunicació fos la propaganda del règim, de l'ideologia dels qui governen? La por és una arma molt poderosa, potser la pitjor. També la desinformació i la fomentació de l'odi i el pensament únic. En contra aquests mals hem de promoure l’educació, el diàleg constant, el debat, l’obertura al pluralisme d’idees i cultures. Si tenques una caixa, tot allò que estigui a dins es podrirà en la foscor; i llavors sorgirà un Ilija Cvorovic, víctima d’un sistema i agent irracional defensor del mateix.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

28/09/2016
En un poble fred dels Estats Units viu Lars (Ryan Gosling) en el garatge dels seus pares, difunts, apartat de la casa principal habitada pel seu germà (Paul Schneider) i la seva dona (Emily Mortimer).
19/09/2016
Jose (Antonio de la Torre) viu en un pis gran, en un bon barri, mai somriu, sempre està sol, en el seu temps lliure li agrada travessar la ciutat i anar a un petit bar de la zona obrera de Móstoles, on beure i jugar a cartes amb els habitants de l
12/07/2016
Una de les primeres pel·lícules de les quals vaig parlar a Seqüència va ser Blue Ruin (2013), de Jeremy Saulnier, una obra de venjança de gran direcció i un gran i entranyable actor protagonista, Macon Blair, amb decisions estètiques
28/06/2016
Ja ha arribat l’estiu, la calor comença a emprenyar i s’inaugura oficialment l’època de tardes o nits al sofà després d’un dia de platja on només bé de gust veure una pel·lícula lleugera.
21/06/2016
Abans de començar a escriure aquest article poso Tear Me Down, la primera cançó que sona a Hedwig and the Angry Inch.
07/06/2016
Si hagués de fer una llista dels millors països a l’hora de fer cinema, sens dubte triaria Dinamarca com a un dels meus preferits.
31/05/2016
Fa cosa d’un mes ja vaig dedicar aquesta secció a un autor japonès, Takeshi Miike, i tot i que procuro ser variat, no he pogut evitar tornar a l’arxipèlag nipó amb un altre cineasta que gaudeix trencant les expectatives i atrevint-se amb moments e