Jump to navigation
Una de les primeres pel·lícules de les quals vaig parlar a Seqüència va ser Blue Ruin (2013), de Jeremy Saulnier, una obra de venjança de gran direcció i un gran i entranyable actor protagonista, Macon Blair, amb decisions estètiques i ideològiques encertades que convertien una trama senzilla en una història impactant, melancòlica i amb profunditat http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/blue-ruin-2013. Ara que ja és estiu, vull tornar amb Jeremy Saulnier i Macon Blair amb l’enèsima pel·lícula que han fet junts: Green room, una obra frenètica i més violenta que deixa enrere tot lirisme i reflexió per a centrar-se en el thriller claustrofòbic, dirigit amb gran estil i intensitat.
Green Room tracta sobre un grup jove de punk-rock que viatja pel país amb una caravana acceptant qualsevol tipus de concert i sovint sense diners per a ni tan sols gasolina. Un dia, al inici de la pel·lícula, li ofereixen a la banda tocar en un local al mig del bosc que resulta ser de skinheads i altres grups d’ideologia filonazi. El grup, innocent i necessitat de diners, fa el concert amb la intenció d’aconseguir els diners i anar-se’n d’allí com més aviat millor. Malauradament, presencien un assassinat i llavors són tancats en una habitació. Mentre la banda intenta comprendre la situació i buscar solucions, el propietari del bar (Patrick Stewart) prepara un equip per a no deixar testimonis del crim.
Argumentalment Green Room no té gaire més a dir. No és però una pel·lícula ximple o un slasher on l’objectiu és fer-nos ho passar bé o patir davant el gore exagerat i abundant. Jeremy Saulnier torna a demostrar que sap dirigir virtuosament històries carregades de tensió i violència elevant arguments senzills potencialment de sèrie B a obres que presenten una gran seriositat i qualitat. Si bé és cert que es deixa de banda les intencions filosòfiques presents en Blue Ruin (el magnífic i sec diàleg final de Green Room m’és tota una declaració d’intencions en contra tota filosofia i romanticismes davant la violència), aquesta és una pel·lícula que en cap moment se sent estúpida o amb moments gratuïts. Les interpretacions resulten excel·lents, amb especial menció de l’actor veterà i conegut Patrick Stewart en el paper de líder neonazi i del tímid i amb rostre innocent Macon Blair com a ajudant del primer. La música també és un gran encert de la pel·lícula, tant que en els moments d’acció passa desapercebuda, fosa amb la imatge. En la paleta de colors predominen els verds i blaus, tons freds acompanyats de grocs pàl·lids i vermells foscos que ajuden i expressen l’ambient brut i amenaçador de l’escenari.
Si l’última pel·lícula que vaig recomanar va ser You’re next (2011), una obra també d’assassinats i cases, http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/youre-next-2011, Green Room es diferencia en el bon sentit perquè assoleix la serietat i el guió versemblant i sobri que a l’altra li manca. Sense concessions ni gaires moments per al desenvolupament psicològic dels personatges, Green Room va per feina sense que puguem apartar la mirada de la pantalla, on sempre estan passant coses des d’un muntatge ben fet, uns personatges física i emocionalment reals i una història senzilla però que funciona de meravella i que reafirma un any més que Jeremy Saulnier és un director a qui s’ha de seguir la pista.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
