,
21/06/2016
Cinema i Art

Hedwig and the Angry Inch (2001)

Abans de començar a escriure aquest article poso Tear Me Down, la primera cançó que sona a Hedwig and the Angry Inch. És rock, és agressiva, és guerrera, estrident, és una peça musical que en quatre minuts ens fa un retrat potent i enganxós del nostre (o és nostra?) protagonista. Tot sona bé i es veu estrany però atraient. La cosa promet. I no és per menys, és un dels musicals més aclamats per la crítica especialitzada; i un dels grans desconeguts del cinema.

Hedwig and the Angry Inch és la història d’una noi homosexual que per a poder creuar el mur de Berlín se sotmet a una operació de canvi de sexe de la qual en surt mutilat, amb una cicatriu on hauria d’haver genitals, fossin els que fossin. La història, relatada en present i flashbacks a través de les cançons, segueix a aquest personatge, Hedwig (John Cameron Mitchell), qui recorre l’Amèrica profunda de caravanes i bars junt al seu grup de música mentre persegueixen en una pobre batalla legal els concerts de Tommy Gnosis (Michael Pitt), el jove ex-amant de Hedwig i famós gràcies a que li va usurpar les cançons.

Però qui és Hedwig? O què és? Ell, o ella, és una persona confosa, indefinida, que se sent traïda pel món i les seves injustícies, que l’únic que vol és trobar un lloc on sentir que pertany, un lloc on poder ser estimada i, el que és més important, poder-se estimar.

I quina gran interpretació la de Hedwig! John Cameron Mitchell, director, guionista, actor protagonista, cantant i creador d’aquest musical de Broadway que adaptà ell mateix a la pantalla demostrant amb la seva actuació tenir un gran talent i passió pel seu art.

El gènere musical sempre ha resultat difícil de tractar, essent un gènere on hi ha productes oblidables o com a mínim d’una felicitat i artificialitat propagandística d’un estil de vida que poden espantar i molestar. No obstant jo em declaro defensor dels musicals gràcies a productes —alguns de Hollywood, molts fora d’aquest— de gran qualitat i que, tal i com és propi de l’opera, no sacrifiquen un bon argument a canvi de cançons ben sonants. Ja fa molt de temps que tenia ganes de posar algun musical en aquest bloc, i precisament amb aquesta obra, i a causa dels esdeveniments d’aquests dies, crec que no hi ha moment millor per a fer-ho per a reivindicar i defensar les nostres llibertats, llibertat de ser feliços i llibertat de ser nosaltres mateixos.

Així doncs, aquesta setmana toca veure i cantar amb Hedwig and the Angry Inch, un musical diferent, de cinema independent, sincer amb ell mateix i l’espectador i amb molt de Lou Reed, Bowie, Queen i una aclamada interpretació del mite de l’androgin de Plató (vid. El Banquet) amb la cançó The Origin Of Love. Espero poder més endavant parlar de més musicals i històries d’amor entre persones, on el sexe de cadascú és el que menys importa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din