Jump to navigation
Jose (Antonio de la Torre) viu en un pis gran, en un bon barri, mai somriu, sempre està sol, en el seu temps lliure li agrada travessar la ciutat i anar a un petit bar de la zona obrera de Móstoles, on beure i jugar a cartes amb els habitants de l’establiment. Especialment hi va allà per l’amo (Raúl Jiménez), qui ja considera a Jose un membre més de la família, però sobretot i va per Ana (Ruth Díaz), la seva germana, una dona que camina com si sempre estigués fugint d’alguna cosa, encerclada d’una aura de fredor i tristesa. Ana té parella, Curro (Luis Callejo), amb qui va tenir un fill en un vis-a-vis. Curro porta vuit anys a la presó per haver participat en qualitat de conductor en un atracament en una joieria on hi ha haver un homicidi. Quan Curro surt finalment de la presó, Jose actua.
Tarde para la ira ha estat una de les moltes sorpreses que hi ha hagut aquest any al Festival de Venècia. Opera prima com a director de l’actor Raúl Arévalo, aquesta és una pel·lícula imprescindible tant pels amants del cinema de venjança com pels del cinema ben fet. Western contemporani, Arévalo ens porta per la perifèria de Madrid i el camp en una travessia fatalista on no hi ha espai per a grans girs de guió ni focs d’artifici espectaculars. El gran actor Antonio de la Torre interpreta a un home que vol A i que no dóna espai per a que en cap moment pensem que deixarà de perseguir aquest objectiu.
Sobre les actuacions cal destacar-ne també la de la resta d’actors, tan creïbles com dolorosos. Arévalo rere la càmera aconsegueix semblar un director veterà dirigint personatges de carn i ossos que se’ns fan creïbles els seus fantasmes. La versemblança aconseguida també és gràcies als paisatges urbans candents del neorealisme espanyol hereu de Saura, amb escenes costumistes on s’arriba a sentir que estem en el gènere documental i no pas el de ficció.
Sobre el final millor no dir res, és clar. Només que no és gens americà —ja se m’entendrà. I sobre la primera seqüencia, un pla seqüència, recomano visionar-la més d’un cop. Alguns crítics l’han comparat amb Touch of Evil (1958), de Welles. Una afirmació potser exagerada, però no gratuïta. Realment hi ha molt talent i virtuosisme tècnic en aquesta primera escena. Als més sensibles a la sang poden estar tranquils: és una pel·lícula violenta, de venjança, però a excepció d’una escena ben justificada i magistralment interpretada, Arévalo opta per tractar la brutalitat a porta tancada.
Sens dubte estem davant d’una de les millors pel·lícules espanyoles d’aquest any. I estic segur que arrasarà als Goyas. Qui sap si també acabarà com a nominada als Oscars com a pel·lícula estrangera, fita molt més difícil i que dubto que assoli.
Hem d’estar pendents en el futur, perquè Arévalo ha demostrat que a més de ser un bon actor també sap dirigir bon cinema. Esperem que torni a rodar aviat. Tot apunta que està destinat a fer-se un nom.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.