,
15/02/2016
Cinema i Art

Bedevilled (2010)

Altre cop tornem al cinema coreà. I altre cop sorgeix la mateixa pregunta: què té la industria cinematogràfica d’aquest país que produeixi pel·lícules tan meravelloses? Hi ha un cert estil, filosofia, temes recurrents, estètica, humor, un quelcom que es repeteix entre directors molt diferents entre sí però que comparteixen l’aire de família d’un cinema tan únic com fascinant.

Aquesta vegada us porto Bedevilled, un slasher coreà que opta per construir una narrativa pausada i cruel, de gran càrrega sentimental i denuncia social, i només tan sols quan cada un dels aspectes de la trama estan ben presentats i interioritzats per l’espectador, la pel·lícula dóna l’esperat gir de 180º i esdevé la víctima la caçadora.

Bedevilled comença amb una dona soltera de la gran ciutat, egoista i freda que és testimoni d’un assalt amb violència a una jove. Decidida a no involucrar-se, assevera a la policia que ella no sap res. Poc després, atès un amarg malentès a la feina, es pren uns dies de vacances i retorna a l’illa on es va criar. A l’illa, aïllada del món exterior, l’amiga de la seva infància és maltractada pels escassos habitants de l’illa, qui la tracten com un animal per a fer feina i gaudir-ne sexualment, aspectes que ens recorden a la magistral Dogville (2003) de Lars von Trier. La dona, desesperada i aprofitant l’arribada de l’amiga, li prega que l’ajudi escapar a ella i la seva filla petita, alarmada amb la idea que potser el seu marit l’està començant a considerar en una dimensió sexual.

Primera pel·lícula de Jang Cheol-soo, ajudant de direcció del filosòfic i magnífic director Kim Ki-Duk, aquesta és una pel·lícula molt ben articulada, amb una narració en crescendo que busca involucrar emocionalment a l’espectador amb l’actitud freda i distant de la dona de ciutat i el patiment i cor dolç i sincer de la dona de camp, amigues completament oposades que es retroben posant-se en qüestió els valors de la primera i els límits de la segona, qui cada cop veu més insuportable la situació i més difícil seguir somrient. Arribat cert punt, la violència psicològica esdevé radicalment física, amb certa explicitat visceral. Tot i així, en cap moment es deixa apartat el rerefons dramàtic que condueix aquesta violència. És un drama amb molt de sentiment, que pregunta a l’espectador. I la història no és una excusa per als moments més cruents, sinó que la violència que va apareixent ve justificada i coherent amb els personatges. És un patiment ben mesurat, sense recreació gratuïta. I tot es mou cap a un sentit final, poètic, preciós. La fotografia i escenografia insular ajuden al sentiment d’aïllament, de trampa, del clàssic temàtic del cinema del camp, en contraposició a la ciutat, com a nucli de la bestialitat i crueltat velada en les grans poblacions.

Gaudiu-la. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din