Jump to navigation
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial. Tot i que no exclusiu de la nostra petita nació, la presència de sèries anime als anys 90 va ser especialment notòria i prolífica en les televisions catalanes, acompanyada de doblatges en català de qualitat impressionant i cançons d’obertura i final d’episodi que encara avui molts podríem cantar de memòria sense haver-les escoltat en anys.
I llavors arribà Internet, i amb aquest la gran revolució de l’anime. Literalment milers de sèries que no sabíem ni que existien o que era quasi impossible de trobar (recordem que parlem d’una època gens llunyana, no fa tants anys!, on no hi havia ni tan sols DVD encara) per fi ens arribaren, fent accessible i senzilla la divulgació creixent de tot un medi audiovisual que no és només especial per ser japonès, sinó que té algo més que no ha sabut fer (alguna excepció podem trobar) occident, a saber, la capacitat creativa per a narrar mitjançant el dibuix infinites històries i formes tocant tots els gèneres i audiències, des dels més petits als adults.
Però si les sèries d’anime són tan ben acollides dins la cultura de Internet, gràcies a una gran comunitat sobre tot adolescent i post-adolescent, no podem dir el mateix de les pel·lícules anime i el cinema com a edifici i plataforma clàssica. És un fet que l’animació no és el tipus de cinema més present, i que quan hi és, està dirigit pels nens de casa. I això ho sap fer molt bé companyies americanes com la Disney, Pixar o Dreamworks; però l’animació japonesa no sol buscar un públic tan jove ni tendeix a produir arguments maniqueus on es fàcil distingir el blanc del negre i tenim garantit el happy end. A part d’aquest clàssic conflicte Hollywood vs la resta del món pel que fa a la narrativa i el pensament únic que es vol adoctrinar, segurament hi ha altres motius de pes de naturalesa econòmica, sobre els quals no cal tractar aquí ni he investigat.
El fet és que costa que arribi als nostres cinemes pel·lícules d’animació japonesa, però costar no significa que de tant en tant no ens arribi alguna cosa. La gran referent i èxit mundial va ser sense dubte l’increïble El viaje de Chihiro l’any 2001, de Hayao Miyazaki, gràcies a l’inesperat Oscar que per una vegada es negà a Disney (l’edició número 75 dels Oscars va ser un any molt bo de grans pel·lícules, feu-li una ullada!). I resulta que fa poc es va fer rebombori sobre una nova pel·lícula anime anomenada Your name. que ha arrasat als cinemes de Japó i Xina, superant varis rècords. I que tothom en parla i la crítica la deixa pels núvols. I que, oh, quina sorpresa, en alguns cinemes d’Espanya es projectà durant un o dos dies. I que al Truffaut de Girona es varen fer dues sessions aquesta setmana passada, esdeveniment que, a suggeriment d’un bon amic, vaig assistir.
Si voleu que us digui ja directament si va complir l’expectativa generada: sí, Your name. () és una passada. Dirigida per Makoto Shinkai, famós director d’històries romàntiques altament melancòliques, obsessionat per la llum fotorealista i el barroquisme visual, que es va fer especialment conegut per 5 Centímetros por Segundo (2007), ha tornat quasi deu anys després a l’èxit amb una nova història d’amor impossible que comença amb un recurs narratiu molt emprat però que el seu director el duu de manera fresca, com si ho veiéssim per primer cop, i portant la història magistralment més enllà del tòpic que tenim tan vist.
I aquest tòpic es tracta de l’intercanvi de cossos. Un bon dia, sense saber com ni quan ha començat, l’estudiant de Tokio Taki i l’adolescent d’un poble Mitsuha se n’adonen que de tant en tant mentre dormen passen a controlar el cos de l’altre durant un dia fins que tornen a dormir. Vist molts cops, la primera mitja hora de pel·lícula sembla la típica història de creixement personal, de responsabilitat pel que fas i conflicte entre dos gèneres, amistats i estils de vida, entre la ciutat i el món rural. I tot i que es fa de manera brillant, emprant recursos com la successió ràpida d’imatges amb música per a fer-nos sentir que estem vivint amb ells hores i hores de situacions que en realitat han estat minuts, com si haguéssim oblidat aquestes vivències però conservéssim el sentiment, en realitat només ha passat més o menys un terç de la pel·lícula. I és llavors quan comença una segona part inesperada que capgira completament totes les expectatives sobre el que estàvem veient. Perquè quan Taki decideix fer per fi el viatge per a conèixer a Mitsuha, és quan la història es revoluciona i realment comença.
Your name. és una història d’amor. També d’amistat, aprenentatge i superació personal. No és però una història d’amor fàcil. És de fet romàntica en el sentit de l’amor per l’impossible i el sentiment inevitable i que mulla els ulls de terrible melangia. Els seus diversos recursos narratius per a fer-nos conèixer els personatges i donar la sensació d’agilitat i quantitat sense perdre qualitat ni abusar de metratge són dignes d’estudi. La primera mitja hora és un festival de jocs visuals i de guió que fascinaran a tots aquells que els hi agradi analitzar les pel·lícules formalment. I la resta... Bé, per a saber-ho ho haureu de veure.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.