Jump to navigation
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau. Junt a la taquilla hi havia un cartell improvisat, text de mida considerable imprès en un DIN A4 enganxat al vidre amb celo que advertia a l’espectador que Crudo pot ferir la sensibilitat. Caram, em vaig dir, sí que van forts amb la publicitat que fins i tot posen cartells amenaçadors. Sembla que no hi havia prou amb la campanya de màrqueting ubiqua que em diu cada dos per tres pel Facebook que aquesta és una pel·lícula impactant que ha fet vomitar i abandonar el cinema a més gent que habitants té la Xina. Aquest cop per la meva preocupació només hi havia comentaris de suposats testimonis que han vist o han patit en els seves pròpies carns desmais; normalment si no hi ha mínim deu atacs de cor a Estats Units al primer mes de l’estrena és que no és tan impactant. Imagino que això del cartell improvisat al cinema era per a veure si hi havia sort i amb el morbo de l’advertència més d’una persona podia fer repensar a la seva parella això d’anar a veure Beauty and the Beast (2017) o Fifty Shades Darker (2017) —ambdues amb models romàntics formal o de contingut força interessants en una anàlisi comparativa; perquè si no fos per aquest rebombori publicitari i el cartellet com a guinda del pastís, la gent no hauria corregut al cinema a veure-la, i no perquè no agradi el gore, que agradar agrada, no fem més que veure assassinats en massa en el cinema per a tots els públics, sigui de superherois, alienígenes o de policies, sinó perquè pel que sembla si no fas una campanya agressiva i ben exagerada, quasi ningú en aquest país es posa a veure per voluntat pròpia una pel·lícula francesa per més premiada o bona que pugui ser. I sinó recordem el cas de Intouchables (2011), que no hi va haver prou amb el reeixit boca a boca i clam uniforme de la crítica especialitzada que havíem d’aguantar per la televisió com l’anunciaven dia i nit inesgotablement.
Òbviament aquest màrqueting desproporcionat i que ven una pel·lícula que no existeix no és culpa de l’equip de la pel·lícula sinó de les productores. Aquest és un cas flagrant de publicitat exagerada que busca crear una expectatives de violència i extravagància que Grave per sort ni tan sols es va concebre volent-les complir. Que hi ha gent que li ha afectat i ferit la seva sensibilitat no ho dubto, sempre hi ha gent sensible per segons quines coses per algun motiu o altre, però que s’ha exagerat i emprat la morbositat absoluta per a fer publicitat agressiva i de mal gust que no reflecteix la temàtica i profunditat estètica i argumental de la pel·lícula, que ningú ho dubti. I per poc per culpa d’aquesta publicitat enganyosa i estúpida que no veig una obra que val molt la pena. Perquè si una cosa té Grave és que val la pena. No és un producte comercial, pensat pel gaudi de tothom, sinó que es tracta d’una obra íntima, d’autor(a), que no busca agradar a tothom sinó poder expressar unes idees i conflictes clàssics en la història de l’art des d’una perspectiva molt fresca i un tant crua.
L’únic que ha aconseguit tanta publicitat enganyosa sobre un suposat festival caníbal és que hagi patit l’efecte de la sincronia aquesta setmana i m’hagi trobat en l’ascensor públic de la Pujada de Sant Martí una pintada d’un dit tallat que li sobresortia l’os i al seu costat, quina coincidència!, la frase «Go Vegan». A més a més, com si això dels caníbals i els dits em perseguissin, al capítol de la setmana passada número 22 de el Crac, «El gran duel», sèrie dirigida i escrita per Joel Joan i Hèctor Claramunt, cert personatge es talla un dit i cert altre se’l menja, tal i com en certa manera també passa a Grave (minor spoiler).
Així doncs, i ja deixo de queixar-me, aquesta vegada de la campanya de màrqueting produïda com a mínim en el nostre país, la publicitat i sensacionalisme (que no polèmica) que ha despertat Grave no fa justícia al producte cinematogràfic que avui vull recomanar. No és la primera vegada ni l’última que haurem de patir aquest tipus de publicitat que busca guanyar profit a curt termini enganyant a l’espectador i injuriant el producte que en teoria s’està representant. El cas més extrem que recordo és la meravellosa The Tree of Life (2011), de Terrence Malick, qui segurament molts recordaran les històries de gent que abandonava la sala abans de la mitja hora entre crits grollers reclamant que els hi tornessin els diners. El reclam publicitari d’aquesta gran producció de narrativa poètica i inspiradora varen ser els noms de Brad Pitt i Sean Penn, el segon el qual només té un paper discret i molt però molt breu. En canvi, Jessica Chastain, qui argumentalment té més protagonisme i minuts de metratge que el propi Pitt, no apareixia el seu nom en la majoria de cartells i anuncis. Vergonya!
Però va, deixem això a un costat i parlem de Grave, que és aquest el tema sobre el qual volia escriure.
Grave tracta sobre Justine (Garance Marillier), una noia brillant en els estudis però que endevinem ràpidament terriblement introvertida i víctima de la pressió familiar de seguir la tradició del món de la veterinària. A més a més, des que té memòria que li han imposat ser vegetariana. I aquest és el nostre punt de partida: la innocent i fràgil Justine (referència a l’obra de Sade?) es veu llançada de la zona de confort sobreprotectora dels pares a la facultat de veterinària, microcosmos cruel i violent, paradigma de la societat, representada amb un model educatiu on els professors són indiferents a les vexacions constants que pateixen els alumnes novells i que promouen la mediocritat menyspreant tot aquell que destaqui positivament. Els edificis, sempre grisos, i el tracte dels veterans als nouvinguts en la recerca de divertir-se d’ells i uniformar la seva personalitat en la direcció que el sistema li interessa (en aquest cas estar obert al sexe i l’alcohol i fer l’idiota), recorda en varis moments als camps de concentració o a la conducció del bestiar a l’escorxador. L’únic consol en aquest nou món que Justine té és una germana ja veterana a la facultat, Alexia (Ella Rumpf), qui resulta ser un llop més que no vol ajudar a Justine, sinó fer-li de mestre a empentes iniciant-la en l’alcohol, el sexe i, sense poder-ne preveure les conseqüències que les uniran a les dues fins al final, la carn.
Perquè si hem d’etiquetar per temàtiques Grave serà un error monumental parlar de terror i gore com a categoria dins el terror. Grave tracta sobre el pas de l’adolescència a l’adultesa i la construcció d’una identitat pròpia i autònoma en conflicte amb el pensament únic. El viatge de descobriment personal de Justine podria haver estat un conflicte en forma de comèdia dramàtica sobre una persona representant d’una minoria sigui sexual, racial, etc.; i de fet és així, però Ducournau decideix que Justine representi la minoria d’algú que un cop descobert el gust de la carn, s’obsessiona amb ella i no pot deixar de menjar-ne i buscar-ne a queixalades, fent de la comèdia dramàtica una quasi-tragèdia amb tints d’humor negre.
I per avui crec que he escrit prou, tot i que sento que podria escriure molt més i que com sempre he dit molt menys del mínim que voldria. Grave és una pel·lícula farcida d’emocions, de psicologia profunda i amor/odi entre germanes. També una crítica a les democràcies modernes i la seva maquinària social i institucional per a reduir i anul·lar tot allò diferent al pensament «correcte», feixisme postmodern, com diria Herbert Marcuse. De terror no n’he vist per enlloc i gore poc, i ben fet, perquè el que impacta no és l’exageració, sinó el realisme. I aquesta pretén ser una pel·lícula real, de gent real, que sent, que pensa, que no són figurants de cartró.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
