,
27/07/2015
Cinema i Art

The Cremator (1969)

L’antiga República Txecoslovaca visqué durant els anys 60 un dels períodes més rics i cèlebres del cinema del país amb gran projecció internacional, període que anà de la mà d’una època políticament convulsa i inestable, però de grans il·lusions. Abandonant lenta però progressivament el comunisme estalinista, units govern i poble el país volgué construir un “Socialisme amb rostre humà”, defensor dels drets humans i la pluralitat política. No obstant, veient perillar la Unió Soviètica l’hegemonia dels estats de l’Est davant l’anomenada Primavera de Praga (5 de gener de 1968 fins al 20 d'agost), període d’intenses i ràpides reformes encarades vers la independència de Rússia, Moscou respongué fulminant aquest somni polític envaint el país amb 200.000 soldats i 5.000 tancs. La Nova Ona Txecoslovaca, nom del moviment cinematogràfic d’aquella dècada, està considerat un moviment tan important a nivell mundial com el neorealisme italià o l’expressionisme alemany. Innovadors, atrevits, avantguardistes, defugint dels discursos de partit, els directors txecoslovacs crearen el que s’anomena el “miracle cinematogràfic txec”. Aquest, com el moviment polític del país, morí sota la dictadura soviètica, lentament, donant alguns útils bafs de vida molt a principis dels anys 70, però malauradament la censura i opressió exiliaren a molts dels directors i silenciaren durant molts anys aquells qui romangueren en el país. (Per a posar un exemple anomenaré a Milos Forman, aclamadíssim director reconegut mundialment per obres profusament oscaritzades com One Flew Over the Cuckoo's Nest (1975) i Amadeus, de 1984).

The Cremator, títol original Spalovac mrtvol i traduïda al nostre país com El incinerador de cadáveres, és una de les varies obres mestres de La Nova Ona Txecoslovaca. Prohibida poc després d’estrenar-se, fou premiada a Sitges a l’any 1972 com a millor pel·lícula, actor (Rudolf Hrusinsky) i fotografia. Dirigida per Juraj Herz, antic presoner d’un camp de concentració nazi, The Cremator tracta sobre Karel (Rudolf Hrusinsky), un home perfeccionista i de grans valors morals i asceta que dirigeix un crematori i la seva família amb fredor i càlcul. Obsessionat amb la mort i les idees d’un llibre de filosofia tibetana, Karel, qui es creu superior als qui envolta com a responsable de cremar als morts, per a que la seva ànima pugui alliberar-se del dolor de la carn i reencarnar-se, i a la vegada és un dèbil que es deixa fàcilment influenciar per l’eròtica del poder, es veu seduït per un amic que l’anima a formar part del partit, perquè l’Alemanya del Führer necessita autèntics homes com ell de sang germànica.

Amb uns primers plans constants i asfixiants, la narrativa de The Cremator se’ns és donada des dels llargs monòlegs incessants de Karel, a qui se li va formant al cap la idea que ell és un déu salvador de la Humanitat, del mal i el dolor, des dels focs del seu crematori. Amb una gran quantitat de símbols i intercalació d’imatges, de manera molt hàbil i intel·lectual, Juraj Herz construeix un relat irònic i crític no només del nazisme, sinó de tota ideologia que imposa una manera de viure i de pensar i que no permet cap altra. Podem trobar reflexions explícites com una petita menció que es fa a la tragèdia que suposà pel pensament com el segle XX, segle de la Raó, fou a la vegada el segle de la barbàrie absoluta; com també trobem missatges més subtils com la metàfora inicial de la pel·lícula del zoo, on es pot interpretar com la ideologia fanàtica i el poder són cosa d’éssers insatisfets, animals en una gàbia que es creuen falsament lliures i superiors i veuen a la resta, amb supremacia, compassió i paternalisme, com a animals en una gàbia.

The Cremator és una pel·lícula que aposta per una forma molt innovadora i fins i tot xocant encara avui en dia respecte al cinema més aviat comercial. Intel·ligent i amb pocs moments de descans, amb un protagonista sempre parlant per a ell més que per a nosaltres que resulta sinistre, esgarrifós, és una obra que no ha envellit gens i manté la seva crítica fresca. Segur que us fascinarà. No us la perdeu.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din