El esqueleto de la señora Morales (1959)

L’època d’aurada del cinema mexicà és un període que comprèn el cinema del país entre l’any 1936 i 1959. Ocupats la majoria de països amb la guerra, les grans indústries cinematogràfiques dels Estats Units i Europa visqueren un declivi pel que fa la producció i varietat de les pel·lícules, les quals es vessaren a la filmació quasi monotemàtica de la guerra.  Mèxic, en canvi, visqué un gran auge de cinema variat i de cada cop més qualitat que es distribuí per tota l’Amèrica llatina i suposà una gran font d’ingressos. Naixent aquest esplendor amb Allá en el Rancho Grande (1936), de Fernando de Fuentes, aquesta etapa d’aurada conegué el seu ocàs quan als anys 50 Mèxic es veié abordat per la qualitat i tecnologia de Hollywood, la qual omplí els cinemes del país sense que el cinema mexicà pogués competir-hi. El 15 d’abril de 1957, morí la gran estrella i cantant Pedro Infante, i amb ell caigué el símbol d’aquell cinema tan estimat de rancheras i melodrames. Diversos problemes de sindicats, amb el govern i la burocràcia, a més d’una resurrecció del cinema americà, europeu i l’aparició de l’asiàtic a nivell mundial, donaren per acabat el cinema d’una època encara avui icònica.

Resulta obvi que el cinema mexicà d’aquells anys no fou tan sols un cinema de comèdies costumistes, melodrames, històriques i musicals on es promocionaven i es donaven a conèixer cèlebres cantants. Parlar del cinema mexicà és parlar també del cinema experimental, d’autor, i d’entre ells els noms de dos espanyols exiliats: el director calandí i imprescindible Luís Buñuel i el pacense guionista Luís Alcoriza, col·laborador habitual del primer en obres tan emblemàtiques com Los Olvidados (1950), Él (1953) o El ángel exterminador (1962).

Precisament la pel·lícula d’aquesta setmana, El esqueleto de la señora Morales, no comptà amb la direcció de Luís Buñuel però sí amb el guió de Luís Alcoriza, qui ajudà a portar a la pantalla una obra tan estranya com valenta, fins i tot atrevida, una pel·lícula crítica amb l’estatus quo de la societat mexicana i el seu vincle amb la religió des del thriller i sobre tot l’humor negre, gènere insòlit i agosarat en aquella època.

Dirigida per Rogelio A. González, director de moltes de les pel·lícules de Pedro Infante, El esqueleto de la señora Morales ens mostra la història del matrimoni Morales, compost per l’alegre i amable señor Morales (Arturo de Córdova) i la infeliç, manipuladora i insuportable señora Morales (Amparo Rivelles). El senyor Morales, taxidermista, amic de tothom i amant dels animals i els nens, suporta des de fa quinze anys una dona perversa, extremadament religiosa, que busca qualsevol excusa per a borrar el somriure del seu marit. La felicitat del seu marit per a ella és un insult, qui, tolida d’una cama, creu que ha vingut al món per a patir i que tota alegria existent és per a castigar-la. El señor Morales, sempre amb un somriure i optimista, viu cada cop un infern més sofert, amb una dona que menteix dient que el seu marit s’embriaga, la pega i intenta seduir la criada davant un comitè de viudes, beates i un cura que es creuen tot el que la “pobre i santa” señora Morales diu. Un dia, però, la paciència es pot esgotar.

El esqueleto de la señora Morales és una comèdia excel·lent, caricaturesca d’un grup de personatges que es creuen el monopoli de la veritat i que imposen al pobre home Morales el pes de les seves creences poc raonades. Tot i parodia exagerada, a mesura que avança la pel·lícula hom s’espanta de com sense canviar el registre se n’adona que pot identificar persones, caràcters que són exactament en la vida real tal i com són retratats en la pel·lícula. Grans actors, el matrimoni té una força penetrant i dinàmica, amb una Amparo Rivelles, actriu espanyola de renom, poderosa i un Arturo de Córdova agradable i graciós amb qui sentim empatia. Justament, Arturo de Córdova va ser un actor que interpretà personatges lúgubres en obres com Él o la pel·lícula policíaca espanyola Los peces rojos (1955), de José Antonio Nieves Conde. De la mateixa manera, el señor Morales és un personatge que, no obstant ser alegre i entranyable, es veu mogut a cometre un gran crim acompanyat d’una càmera que ens recorda els plans i l’atmosfera intrigant i opressiva del millor Hitchcock

Divertida i desenfadada, El esqueleto de la señora Morales s’allunya del pessimisme dels seus coetanis espanyols Marco Ferreri i Rafael Azcona, director i guionista respectivament d’obres d’humor negre carregades d’intens drama i crítica social, com serien El pisito (1959) i El cochecito (1960), per a exhibir de manera molt elegant i entretinguda com la ideologia imperant del catolicisme tendeix a la contradicció de pregonar la pau i instigar l’odi, de parlar de felicitat i promoure la repressió, de voler a bones persones i crear en canvi éssers hipòcrites i autèntics monstres d’homes que tenien bon cor.

Aprofito per a acomiadar-me ja que durant les tres pròximes setmanes estaré de vacances. Ja fa uns quants mesos que va començar Seqüència i volia donar les gràcies pel suport de tots aquells i aquelles qui han anat seguint les publicacions. Ens veiem al setembre. Aprofiteu de mentre per a veure El esqueleto de la señora Morales, que val molt la pena. No us la perdeu.