F. for Fake (1973)

Amb un muntatge experimental, juganer i impressionant, Orson Welles, de qui celebràvem els seus cent anys de naixement el passat 6 de Maig, s’acomiadà de la seva dificultosa però brillant carrera com a director amb F. for Fake, documental sobre falsificadors dirigit per un també actor de la mentida que ens mana estar alerta sobre què és realment documental i què ficció dins la seva pròpia obra.

Orson Welles és sens dubte un dels creatius més celebrats de la història del cinema occidental. Reconegut a nivell nacional amb la seva polèmica adaptació per a la radio de la novel·la sobre una invasió alienígena The war of the worlds de H. G. Wells el 30 d’octubre de 1938, fou convidat a Hollywood on revolucionà la manera de fer cinema americà. La seva influència en altres cineastes és de fet indiscutible, i des del seu Citizen Kane (1941) modernitzà el cinema, tant des del gènere noir amb obres com The Lady from Shanghai (1947) i Touch of Evil (1958), com amb adaptacions d’obres cultes com és el cas de Kafka amb The Trial (1962), i nombroses versions de les obres de Shakespeare. Amb F. for Fake, Welles filmà un cant de cigne on juga amb una forma dinàmica, a vegades confosa, clarament artística i concorde amb el tema tractat: l’art, la falsificació, el mercat de l’art, el poder d’una firma en un quadre en la nostra valoració de l’obra, el valor de la veritat i la mentida en i a través de l’obra d’art i l’artista.

Com si fos cosa del destí, Welles sembla ser (si es que l’hem de creure) que trobà a Elmyr de Hory (1906-1976) i al seu biògraf Cliffor Irving (1930) per casualitat, mentre filmava una pel·lícula completament diferent. Ambdós, a més a més, es trobaven a Eivissa, illa que com sabem pertany a l’Espanya que tant estimava Hemingway i de la qual estava també enamorat i rendit als seus peus Welles.

El documental, doncs, tracta en primer lloc d’Elmyr de Hory, un vell encantador que amb el seu pinzell en mitja hora et podia fer entre altres un Picasso, un Matisse o un Modigliani, tots ells amb tanta traça que hom no podria distingir la còpia d’un original. Elmyr a més se’n riu de com ell pot millorar i crear pintures que no existeixen amb l’estil dels pintors famosos, i després crema les obres mentre especula quant podrien valdre en una subhasta. Segons es diu, aquest home va vendre milers de quadres tant a col·leccions privades com a museus cèlebres, els quals no tenen en veritat un Cézanne o un Goya sinó un Elmyr. Tot i l’èxit de la seva tècnica mimètica de grans pintors, sembla ser que Elmyr vivia en el llindar de la pobresa essent víctima dels seus marxants d’art que el controlaven i se n’aprofitaven.

En segon lloc tenim un altre famós escriptor i falsificador, Cliffor Irving, cèlebre per la seva falsa biografia de l’empresari, aviador i productor cinematogràfic Howard Hughes, qui després de dècades en silenci i envoltat de llegendes donà senyals de vida per a denunciar la falsedat de l’obra d’Irving. Irving, pendent de judici, a més, es troba a Eivissa escrivint la biografia de Elmyr. La vida d’un falsificador escrita per un altre falsificador que no es creu els contes d’Elmyr però que espera que ens creguem els seus, tot dirigit per un altre mentider, Orson Welles.

Orson Welles, director de la pel·lícula, es presenta a l’espectador vestit de mag fent trucs de màgia però prometent-nos, en un dels constants trencaments de la quarta paret, que el que explicarà en la pel·lícula durant la pròxima hora és cert. En el transcurs del documental podem apreciar un muntatge conduit cap el discurs subjectiu i intencionat de Welles, que tendeix a allunyar-se del documental per a expressar veritats i reflexions que recauen a allò poètic, universal. També en el muntatge podem sentir un cert regust d’ambigüitat, on allò quotidià i no preparat se sent escrit i calculat i viceversa. No sabem fins a quin punt les coses són espontànies o artificioses, veritat o ficció, però tot i la curiositat que susciti poc importa, el viatge és molt agradable i divertit i a través de la manera de fer de Welles trobem idees i motivacions per a pensar sobre els temes presentats que tant li fa si la seva causa és veritat o ficció. De l’art sempre n’hem jutjat el seu missatge, no si la història en sí que ens mostra l’artista és veritat o mentida.

Si en teoria el documental anava sobre Elmyr i Irving, el gran ego de Welles fa d’ell mateix potser el protagonista absolut, tant com a narrador com a agent (o actor) més d’aquest documental. Welles, que ja va enganyar al seu país des de la radio, que ha dirigit cinema durant dècades, que ell mateix és actor, pintor i no és innocent de mentir, es fa un personatge més i protagonista eclipsant en el seu documental en teoria sobre altres. I ho fa alegrament, fent participar a l’espectador del seu joc, mostrant les opinions i vida de dos actors de la mentida i contextualitzant-los respecte el món de l’art actual i com és la naturalesa de l’art d’ara i sempre, buscant la reflexió, la poesia, els moments de bellesa i inquietuds personals del director, aprofitant també per fer-ne d’aquesta documental una petita biografia d’ell mateix.

F. for Fake és un comiat genial d’un director únic, que demostra i exhibeix com després de tants anys encara hi ha molt per a innovar i descobrir del cinema. Farcit d’il·lusions,  mentides i dubtes, Welles qüestiona l’estatus d’aleshores i encara d’ara del món de l’art, defensant però a la vegada mostrant com a poca-vergonyes als falsificadors, els quals tenen el dret de parlar i triomfar o fer el ridícul amb els seus propis discursos. Divertida i enriquidora culturalment, Welles fa per últim cop màgia vestit apropiadament de mag. Encara que les nostres cançons siguin silenciades, no et preocupis, Orson Welles, que encara que no tingui sentit nosaltres seguirem cantant.