Fritzcarraldo (1982)

Werner Herzog va anomenar-se a ell mateix, respecte a Fritzcarraldo, “conqueridor de l’inútil”. I és que empreses megalòmanes i boges com aquesta pel·lícula potser no n’hi ha cap altra.

Basada en l’aventura real de Carlos Fermín Fitzcarrald (1862-1897), Fritzcarraldo tracta sobre un burgés egocèntric i d’idees excessivament ambicioses que, enamorat de l’opera i la veu de Caruso, decideix construir en mig de la selva de l’Amazones peruana el palau més gran i important d’òpera de tot Sud-Amèrica. Per a tal propòsit, amb els pocs diners que pot recollir després de la ruïna que li va suposar el seu anterior projecte, compra unes terres riques en cautxú que ningú ha reclamat ja que resulten inaccessibles donades les fortes corrents del riu. Amb tan sols nou mesos per a demostrar al govern peruà que les terres són aprofitades, Fritzcarraldo compra un vaixell i es fa amb una tripulació i emprèn una travessia plena de perills i misteris per un riu que ell creu que, en un punt concret, és molt pròxim a la zona alta de l’altre riu on ningú ha pogut arribar. Si és capaç de vèncer les adversitats nombroses que se li presentaran entre els seus subordinats, les inclemències del temps i les místiques i guerreres tribus indígenes, encara haurà de superar un obstacle que supera a tots els anteriors junts: traslladar el vaixell de 320 tones d’un riu a l’altre fent-lo pujar i baixar per un istme de 500 metres.

Però què té Fritzcarraldo que la faci una pel·lícula única, esbojarrada, estranyament admirable, monumental? Us imagineu a Orson Welles fent construir Xanadú de debò? A Cecil B. DeMille obligar a milers d’extres a edificar temples egipcis pedra per pedra a cops de flagel? No, hi ara! El cinema de ficció és ficció, tot són decorats de paper i jocs de miralls i croma. Però heus aquí Werner Herzog, l’home boig que inspirat pel boig Fritzcarrald decideix un segle després reproduir l’empresa. Els actors principals són actors, i les seves paraules sorgeixen d’un guió, però tan els seus actes com els dels indígenes són autèntics, fent d’aquesta pel·lícula de ficció a la vegada un documental de sí mateixa. A diferència de Fritzcarrald, qui traslladà d’un riu a un altre un vaixell de “tan sols” 30 tones i que desmuntà en diferents trams, Fritzcarraldo puja i baixa literalment 320 tones fent us de la mera força humana d’indígenes de l’àrea i mecanismes rudimentaris fets per la pròpia gent amb els arbres de la zona; de fet, Herzog va fer desforestar una gran àrea a la manera primitiva tal i com ho devia fer també Fritzcarrald. (L’escena del vaixell descendint els ràpids del destructiu riu, no són pas una maqueta sinó que també és de debò, i de fet nombrosos actors varen ser ferits en la filmació d’aquesta escena).

Una empresa així, delirant i innecessària, només podia ser feta per algú amb esperit de grandesa i passió per l’absurd com fou Werner Herzog. Amb ficcions que són més aviat documentals i documentals farcits de ficció, aquest és un director que tot amant del cinema ha de veure. Grava amb gran força i passió rere la càmera, i fa que el que grava sigui autèntic, fins i tot allò més impensable que supera per molt a la pròpia gesta original en la qual es basa la pel·lícula. A més a més, Fritzcarraldo és una obra que patí altres contratemps dignes d’ésser esmentats i que marquen encara més el paral·lelisme entre Fritzcarrald i Herzog. Per començar, l’actor protagonista, Jason Robards, va emmalaltir de disenteria quan ja portaven el 40% del rodatge i Herzog es va veure obligat a gravar-ho tot de nou. Això va provocar també que s’eliminés del guió un personatge que era interpretat pel cèlebre Mick Jagger, qui per temes d’agenda no podia seguir rodant. Abandonat el paper protagonista, aquest cop, després de considerar diverses opcions, entre elles Jack Nicholson i Herzog mateix, el paper va ser donat a Klaus Kinski, home de fisonomia estranya i caràcter excèntric. Tot i que idoni Kinski per a interpretar a Fritzcarrald, la seva personalitat fou extremadament problemàtica i varen ser moltes les baralles i tensions entre ell i la gent de l’equip. S’explica, fins i tot, que un dels indígenes va proposar sincerament a Herzog de matar a Kinski si ell volia. Finalment, foren tants els contratemps i adversitats varies que Herzog quedà arruïnat amb el seu projecte i només va poder acabar la pel·lícula gràcies a donacions de diferent productores i canals de televisió alemanys.

Fritzcarraldo és sens dubte una pel·lícula extraordinària tècnicament, i amb una història d’aventures i unes reflexions filosòfiques al darrere que valen la pena considerar (el colonialisme, la burgesia, l’art, el sentit, la dicotomia primitiu/civilitzat, etc.). Única in sui generis, aquesta és la història de l’home contra els déus, la Natura, l’impossible, contra l’home mateix, tant en com des de la pel·lícula i la seva metahistòria. No hem d'oblidar, però, que és una pel·lícula que s'admira o s'odia, o ambdues coses, i raons ètiques en contra de la seva realització no en falten. El monument de Herzog és construit sobre el caprici estètic i ideològic de l'home blanc en contra el mediambient i els habitants de la selva. Una pel·lícula molt bona i obligada, sens dubte, però també controvertida. Però no podria ser d'altra manera, ja que és el producte d'un boig. No només va ser acusat Fritzcarrald de boig, sinó que també va ser-ho Werner Herzog, i li agraïm de tot cor la seva bogeria.