The Hateful Eight (2015)

La vuitena pel·lícula de Tarantino. Western nevat. Quasi tot succeeix en una cabana aïllada per la tempesta. Moltes veus s’han alçat dient que és una pel·lícula lenta, avorrida, on no passa res fins el final, el qual és exagerat. La meva opinió: una obra excel·lent del millor Tarantino que retorna als seus orígens des de l’experiència i la maduresa.

Són molts els actors i els detalls així que aquesta vegada seré simple i aniré al gra: fa relativament poc que la Guerra de Secessió ha acabat. Estem a l’hivern. Caça-recompenses famós atrapa a una dona vilipendiada amb 10.000 dòlars pel seu cap i la porta a Red Rock per a que la pengin. Arriba una tempesta intensa de neu i per una sèrie d’esdeveniments acaben vuit persones en una merceria al mig del no-res aïllats fins que amaini el temps. El caça-recompenses, la criminal, el granger, el mexicà, el militar negre, l’ancià militar blanc racista del sud, el botxí anglès i el nou sheriff. També tenim el conductor del carruatge i algun altre personatge esporàdic de menor rellevància. Aquests són els odiosos vuit, vuit personatges antagònics, tensos, odiats, que odien. El cap de la criminal val molts diners i hi ha la sospita que un o més d’un dels presents no són el que diuen ser. Si algú de l’audiència o dels protagonistes creu que no acabarà morint algú, és que és un ingenu. Totes les actuacions, dirigides per la cèlebre batuta frenètica i genial de Tarantino, són magistrals a la seva manera, però a destacar la de Samuel L. Jackson, la fantàstica Jennifer Jason Leigh (amb una nominació als Oscars merescudíssima) i un Walton Goggins desconegut per a la majoria que fins ara només havia fet papers secundaris però que ara ha brillat amb una actuació magistral i un rostre tan ben caracteritzat que sembla tret directament del cel·luloide d’un spaghetti western.

I ara anem el que és important: per què gran part del públic ha sortit dient que és lenta, fluixa, avorrida? La culpa potser és del propi Tarantino que després de Kill Bill vol.2 (2004) ha fet fins ara pel·lícules bones però molt comercials, obres magistrals però pensades per a que el públic les gaudeixi sense esforç. Amb The Hateful Eight les expectatives eren grans, però potser i segurament mal encaminades. Són quasi 3 hores de xerrar, i molt, de rics paisatges externs i interiors, de construcció meticulosa i lenta d’una atmosfera, d’una tensió, d’una incertesa que no sabem què passarà, ni com ni quan. Tarantino va aparèixer com un director avançat al seu temps, experimental, amb un estil propi creat a partir del patchwork de referents clàssics del western, el noir i el cinema japonès. Tarantino és un postmodern. No inventa un nou cinema, reinventa el què ja existia i ho fa tan bé que la seva revisió dels mites clàssics són en sí mateixos nous mites. Les seves primeres pel·lícules ja varen ser criticades pel mateix per massa diàleg, massa violència, paraulotes, massa de tot ben fet però massa. Tarantino és un amant del teatre i la profunditat psicològica, hereu del realisme i cruesa del gènere hard-boiled, i l’estètica i filosofia del cinema asiàtic, i amant del western, és clar. Tarantino pensa fora de la caixa perquè no ha estudiat mai cinema. El seu estudi ha estat el cinema comercial, l’experimental, i sobre tot el cine B i Z. És un autor apassionat i li agrada fer les coses bé. Alguns veuran coses “cutres” en la seva obra. Ans el contrari, no hi ha res que no estigui fet expressament, pensat i volgut així.

The Hateful Eight és d’aquesta manera. No té pressa. Té un guió magistral amb molta suor al darrera. Sí, hi ha molta conversa que sembla insubstancial, que podria perfectament ser substituïda per un altre diàleg en aquella escena i la pel·lícula no resultaria alterada. No és així la nostra vida? Agafada particularment la majoria de les nostres converses no resulten insulses, quotidianes, sense res substancial? Però nosaltres no analitzem el nostre dia a dia per conversa a conversa, sinó pel conjunt. Particularment potser no hem dit ni escoltat gaire cosa interessant, però en conjunt hom pot dir: avui he tingut un bon dia. I així és com funciona Tarantino. Ell és un constructor d’atmosferes, de sentiments. Si ens acostem massa a analitzar l’arbre deixem de veure el bosc. I quin bosc! El públic en general està massa acostumat al frenetisme, a la successió ràpida d’escenes d’acció, al guió fàcil. És un mal que ens ha imposat Hollywood des de sempre, de manera cada cop més exagerada gràcies a les noves tecnologies. I és per això que els autors clàssics ens costen, sobre tot si són europeus, soviètics o asiàtics. Aquesta és una pel·lícula western i de suspens com les clàssiques. Qui la qüestiona com a western poc deu haver vist dels referents del gènere, sobre tot amb Sergio Leone, amb escenes lentes, eternes, on l’experiència és sentir-se un més, sense presses. S’està veient una pel·lícula, i aquesta ha de ser tractada com un llibre, no com un fastfood. El cinema es pot llegir com entreteniment. Sí, per què no? Però també es pot llegir el cinema com a art, com a filosofia, com a creació profunda, antropològica, reflexiva.

Com he dit Tarantino és un postmodern, rere els seus diàlegs, explosions de violència visceral i imatges pot donar la sensació que no hi ha res. I això no és gratuït. Que no hi hagi res és un missatge en sí mateix. Ens trobem després de la Guerra de Secessió. El nord ha guanyat. Ja no hi ha esclavitud. Ja no hi ha guerra. Però què trobem? Amèrica segueix essent racista, violenta, irracional. S’ha guanyat una guerra però tot essencialment segueix igual. Així també va passar amb la il·lusió de principis del segle XX que la racionalitat acabaria amb totes les guerres. I aquí estem, en el segle XXI. Tot es fa més sofisticat, però som els mateixos. I rere tantes bestieses, sang, mort, res té sentit. Però ha estat divertit el viatge. Almenys per alguns. I així és The Hateful Eight. Tarantino torna ser i supera a Tarantino. Podria ser millor? Per descomptat! A mi se m’ha fet curta!