Kiss Me Deadly (1955)

Pel·lícula de culte del gènere noir, Kiss Me Deadly és una obra provocadora, vessada de sexualitat i violència, amb molts de defectes però que manté la tensió pròpia del gènere en tot moment i que ha influenciat el cinema posterior.

Robert Aldrich (1918-1983) va ser un home de gran caràcter, amb idees estètiques originals i amb interès en l’erotisme, la violència i allò oníric, de mentalitat nihilista. Nascut d’una família milionària emparentada amb els Rockefeller, abandonà els seus estudis d’econòmiques per un petit lloc en la RKO. Ràpidament, començà com a ajudant de direcció d’homes com Jan Renoir o Charles Chaplin, i una dècada després estrenaria la seva primera pel·lícula com a director, a saber,  The Big Leaguer, (1953), amb Edward G. Robinson. Productor i escriptor, Aldrich va fer tant pel·lícules western com Apache (1954) i Vera Cruz (1954), noir com The Big Knife (1955) i Kiss Me Deadly (1955), sinistres i de misteri com les meravelloses What Ever Happened to Baby Jane? (1962) i Hush... Hush, Sweet Charlotte (1964), amb una impressionant i vella Bette Davis, i pel·lícules de la 2a Guerra Mundial i aventures com les reconegudíssimes The Flight of the Phoenix (1965) i The Dirty Dozen (1967). Ja des del principi, a Aldrich se’l considerà, independentment del gènere que fes, un director amb segell propi. Amb gust per experimentar amb la llum i la posició de la càmera, no tenia por en tractar escenes i temes turbulents i encara aconsegueix, en algunes de les seves obres, ser sorprenent.

Kiss Me Deadly és l’adaptació d’una de les novel·les de Mickey Spillane, creador del detectiu privat Mike Hammer, home de baixa moral i faldiller relacionat amb gent violenta i extravagant, dels baixos fons, que es dedica a investigar i fer xantatge a marits i mullers infidels. A diferència d’altres detectius privats cèlebres de l’època, com Philip Marlowe o Sam Spade, Mike Hammer no té uns principis ferms i actua mogut pel seu fort ego. I així ho podem apreciar a Kiss Me deadly. La pel·lícula comença de manera directa i amb l’estil personal d’Aldrich amb una dona espantada corrents per la carretera intentant que algun cotxe pari. Hammer (Ralph Meeker), per a no atropellar-la, frena i acaba accedint a portar-la. Abans que arribin al seu destí, un grup misteriós d’homes els detenen, i ella és assassinada i ell desperta en l’hospital tres dies després. A partir de llavors, ell i la seva ajudant, investigaran la mort de la dona, la qual condueix a altres morts misterioses, perseguits per un grup d’homes i sempre sota la sospita que la policia hi tingui quelcom a veure.

No és difícil advertir que Hammer més que per la mort de la dona, investiga i busca respostes perquè han destrossat el seu cotxe, pel qual tenia una gran estima. Kiss Me Deadly es distancia de les altres pel·lícules del gènere per a narrar una història més sòrdida, més sexual, més violenta (tot això, és clar, per als estàndards de l’època; no els nostres). Pessimista i impulsiu, Aldrich té tendència a crear atmosferes opressives i de gran tensió, cosa que en Kiss Me Deadly funciona a la perfecció. I és que si per una cosa funciona aquesta pel·lícula és pel misteri, per la intriga constant de saber quin és l’objecte pel qual tothom es mata, tal i com succeeix de manera similar amb la mítica The Maltese Falcon (1941), de John Huston. Aquest objecte misteriós, aquest McGuffin, desperta la curiositat de l’espectador que necessita saber el contingut de la caixa. Un parell d’escenes relacionades amb el contingut de la caixa, de fet, inspiraren escenes de pel·lícules arxiconegudes com Indiana Jones: Raiders of the Lost Ark (1981) i Pulp Fiction (1994), i de fet afegeix de manera estranya però efectiva al gènere noir de la pel·lícula un polsim de ciència ficció apocalíptica (quan vegeu la pel·lícula m’entendreu), molt d’acord amb l’ambient americà d’una època posterior a la guerra mundial, en mig de la guerra freda i el maccarthisme.

El defecte flagrant de Kiss Me Deadly està en el que resta rere la tensió. Els actors són fluixos o directament terribles, així com també el guió, farcit de diàlegs que grinyolen per tots costats i incongruències argumentals. Rodada en tan sols tres setmanes, hi ha moltes escenes que haurien merescut ésser filmades de nou o replantejades completament. També trobem el muntatge de so millorable. Tot i així, Kiss Me Deadly està molt bé. És entretinguda, i a nivell d’imatge i construcció d’una història noir –tot i els seus defectes– resulta un bon exemple a seguir a l’hora de construir un relat d’aquestes característiques. Tot i les seves falles, doncs, és una obra que es gaudeix, interessant i original, raó per la qual va inspirar pel·lícules posteriors. Si us agrada el gènere noir, no us la perdeu.