La madre muerta (1993)

El director basc Juanma Bajo Ulloa ha fet tan sols cinc llargmetratges en 24 anys, dos de comèdia fàcil i comercial, molt “espanyoles”, a saber, Airbag (1997) i la recent Rey Gitano (2015); i tres de cinema personal, poètic i culte, és a dir, espanyoles de debò, en tant que el cinema ibèric ha produït i produeix obres de gran qualitat i estil a l’alçada del “cinema europeu”, llàstima que aquest sempre ha quedat dolorosament amagat rere la manca de promoció per part del propi govern i un cinema popular i barat. Aquestes tres pel·lícules són, a saber, les precioses i fecundament premiades Alas de mariposa (1991) i La madre muerta (1993), i Frágil (2004). Atès que el nom de Bajo Ulloa ha estat vinculat a l’humor gamberro i desenfadat de la mitificada Airbag i que aquesta és una secció dedicada a rememorar i descobrir cinema del qual sovint no es parla, avui a Seqüència vull recomanar La madre muerta, una obra d’Ulloa de visionat merescut que tot i els seus defectes, resulta embriagadora i summament interessant.

La madre muerta és la història d’Ismael (Karra Elejalde), home amoral i molt violent que entra en la casa d’una restauradora per a robar. Sorprès en l’acte, dispara a la dona i a la seva filla. Vint anys després, Ismael reconeix pel carrer a Leire (Ana Álvarez), la nena que sobrevisqué a aquell horrible crim, ara ingressada en un centre psiquiàtric atrapada en una ment aïllada de la realitat humana i mancada de tota personalitat i capacitat racional. Ismael, perseguit pel fantasma del passat, decideix segrestar-la per a acabar la feina que va deixar inacabada vint anys enrere al deixar-la viva. No obstant, Maite (Lio), la seva parella d’aquest duet de criminals versió desencantada i violenta de Bonnie i Clyde, preocupada per la seva situació econòmica convenç a Ismael en demanar un rescat abans de matar-la. Maite no sospita que la presència de Leire serà un perill per a la convivència fràgil i turbulenta entre ella i Ismael.

La madre muerta presenta un argument i situacions que no requereixen de trames enrevessades. Simple i directa en plantejament, gaudeix d’una rica complexitat psicològica que es posa en manifest en el duel interpretatiu del gran Karra Elejalde i la supèrbia Ana Álvarez, qui no necessita pronunciar paraula per a menjar-se la pantalla. Ismael, violent i impactant, que només viu per a la sang i el domini, es veu atret per la figura de Leire, tan pura en la seva innocència, incapaç d’acceptar que no pot riure, ni tan sols somriure, aliena a la realitat. Ell, qui representa tot allò dolent del món, se sent enamorat de la tendresa infantil i irremeiable de Leire, a la vegada que endevinem una certa culpabilitat per haver-la convertit en el que és. Ismael és una espècia de Pigmalió que pateix i es maleeix per l’obra que ell mateix ha creat i paradoxalment estima. També cal destacar les interpretacions de la problemàtica i passional Lio (cantant famosa i actriu pel que sembla segons relata Ulloa altament problemàtica) i Silvia Marsó, qui interpreta a una cuidadora de la clínica que indaga pel seu compte la desaparició de Leire.

Pel·lícula d’intriga amb escenes hitchcocknianes i d’altres de violència crua i fins i tot tarantinianes, amb humor negre i quasi surrealista, La madre muerta és sobre tot un relat de relacions humanes extremes i estranyes per a l’espectador i els propis personatges. Els amors intensos que s’expressen entre els diferents personatges fan de La madre muerta una pel·lícula pessimista com Alas de mariposa, però de personatges clarament més actius que aquesta primera i moltíssim més impulsius i passionals. Intriga, violència i amor complex, amb unes interpretacions magistrals, La madre muerta resulta una de les pel·lícules espanyoles oblidades dels últims anys que més reconeixement mereixen. No us la perdeu.