,
28/09/2016
Cinema i Art

Lars and the real girl (2007)

En un poble fred dels Estats Units viu Lars (Ryan Gosling) en el garatge dels seus pares, difunts, apartat de la casa principal habitada pel seu germà (Paul Schneider) i la seva dona (Emily Mortimer). Lars té els ulls d’un blau preciós, del color de la tristesa més profunda. S’amaga amb timidesa rere la finestra, el contacte físic amb altres persones li fa literalment mal. La seva vida es basa en anar de la feina d’oficina a casa i viceversa, desesperat perquè es veu perseguit per la seva cunyada, qui intenta retornar-li la alegria intentant sense èxit que sopi amb ells, que surti de la seva closca i per una vegada parli i somrigui. I així passa el temps fins que un dia, de manera imprevista, Lars truca a la porta de casa i informa al matrimoni que aquesta nit vindrà a sopar amb ells i portarà a la seva novia, Bianca, qui ha conegut per Internet. El que ningú podria preveure és que Bianca és una nina sexual, a qui Lars tracta com a una persona real. La seva família i tot el poble haurà d’enfrontar el deliri de Lars i a la seva parella i nova membre d’aquesta petita societat.

Lars and the real girl, dirigida per Craig Gillespie i guió de Nancy Oliver (mateixa escriptora de la sèrie Six Feet Under), és una pel·lícula que peca descaradament de bonhomia i acceptació per part de la societat que envolta al protagonista. Tothom és bo i part d’aquesta comunitat feliç que intenta ajudar a aquells d’ànima ferida. És un mal o defecte en contra del realisme que pateixen moltes pel·lícules de cinema independent americà, sovint bressol d’allò ensucrat, màgic i/o hipster. I tot i saber-ho, com ens solen agradar aquestes coses i solem perdonar els seus defectes perquè rere la ingenuïtat i colors hi ha pel·lícules molt humanes, on superada la superfície i acceptada la seva estètica i estructura de faula, trobem psicologies profundes sobre la pèrdua, la superació i l’amor. Sí, ho sé, jo també començo a sonar ensucrat, però com poder evitar-ho!

La història de Lars és una història sobre la depressió, la recerca d’acceptació i els passos per a superar el dol. Ryan Gosling està fantàstic i ens demostra que sap ser més que una cara bonica, cosa que deixaria encara més patent les seves futures col·laboracions arriscades i poc convencionals amb Nicolas Winding Refn, director que algun dia haurem de tractar. També s’ha de destacar el paper de Kelli Garner. No és gens fàcil fer-se creïble quan el rol imposat és el d’una persona fràgil. Són actuacions des de dins, on la major part del treball queda ocult.

Lars and the real girl és tendra, amb un molt bon ritme i desenvolupament psicològic del seu protagonista, amb personatges amb els que és fàcil empatitzar i un final que sense forçar-ho, natural, pot provocar la llàgrima. En el cinema no són tot històries d’amor convencionals mil vegades vistes, violència gratuïta o arguments complexos amb càrrega política o de simbolismes i al·legories psicoanalítiques. A vegades el cinema és també històries petites, tendres, que en la seva senzillesa i falta de grans pretensions hi ha arguments i tipus universals on tots ens podem sentir identificats. I la història de Lars i Bianca és una d’elles.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

28/09/2016
En un poble fred dels Estats Units viu Lars (Ryan Gosling) en el garatge dels seus pares, difunts, apartat de la casa principal habitada pel seu germà (Paul Schneider) i la seva dona (Emily Mortimer).
19/09/2016
Jose (Antonio de la Torre) viu en un pis gran, en un bon barri, mai somriu, sempre està sol, en el seu temps lliure li agrada travessar la ciutat i anar a un petit bar de la zona obrera de Móstoles, on beure i jugar a cartes amb els habitants de l
12/07/2016
Una de les primeres pel·lícules de les quals vaig parlar a Seqüència va ser Blue Ruin (2013), de Jeremy Saulnier, una obra de venjança de gran direcció i un gran i entranyable actor protagonista, Macon Blair, amb decisions estètiques
28/06/2016
Ja ha arribat l’estiu, la calor comença a emprenyar i s’inaugura oficialment l’època de tardes o nits al sofà després d’un dia de platja on només bé de gust veure una pel·lícula lleugera.
21/06/2016
Abans de començar a escriure aquest article poso Tear Me Down, la primera cançó que sona a Hedwig and the Angry Inch.
07/06/2016
Si hagués de fer una llista dels millors països a l’hora de fer cinema, sens dubte triaria Dinamarca com a un dels meus preferits.
31/05/2016
Fa cosa d’un mes ja vaig dedicar aquesta secció a un autor japonès, Takeshi Miike, i tot i que procuro ser variat, no he pogut evitar tornar a l’arxipèlag nipó amb un altre cineasta que gaudeix trencant les expectatives i atrevint-se amb moments e