,
20/07/2015
Cinema i Art

Lola rennt (1998)

Camines despreocupat pel carrer, segurament acompanyat d’algú, xerrant de les vostres coses, sense ésser conscients del pas del temps, quan de sobte un objecte a tota velocitat passa pel vostre costat. Mires enrere, però ja ha desaparegut. Acabes de veure el que he vist jo?, preguntes desconcertat. No estic segur del què he vist, et responen.

Aquest objecte que viatja a la velocitat de la llum és Lola (Franka Potente), potser la persona amb el millor cardio de l’Univers. De pantalons verds, samarreta blava i cabells vermells –¡sí, vermells!–, Lola travessa la ciutat en una carrera contrarellotge, contra el temps. El seu xicot Manni (Moritz Bleibtreu) ha perdut en el metro 100.000 marcs de la màfia i només té 20 minuts per a aconseguir reunir una quantitat tan exagerada de diners. Espera’m, arribaré a temps amb una solució, li ha dit Lola a Manni per telèfon. 20 minut. No hi ha més temps. 20 minuts que afecten dràsticament la vida de Lola i de tots els que es creuen en el seu camí.

Tom Tykwer, director de Lola rennt, més coneguda com Run, Lola Run, segurament una referència a Forrest Gump (1994), és director, guionista i compositor d’aquesta pel·lícula alemanya d’estètica videoclip que es convertí en una de les obres més sonades en tot el món aquell any 1998. Amb musica techno, plans frenètics i veloços, i una Lola que ens esgota veure-la córrer, Tom Tykwer ens explica de nou una idea que té present en els seves obres però que ara va poder expressar-la amb un bon pressupost i ganes d’experimentar: el poder de l’amor que supera obstacles impossibles.

Lola rennt és se’ns dubte una pel·lícula argumentalment lleugera, divertida de veure i sense cap tipus de complexitat en el guió. Tot i així és una obra diferent, que no ha envellit gens i que traspua l’estètica dels anys 90 per tot arreu. Amb nombroses i amagades referències cinematogràfiques (inevitable no veure el quadre del Casino, homenatge a Vertigo (1958) de Hitchcock, o recordar a través dels crits de Lola al Oskar de Die Blechtrommel (1979), adaptació de la novel·la homònima de Günter Grass), Lola rennt s’expressa com una pel·lícula que vol, des de la seva humilitat de recursos i modesta experimentació amb les cadenes de causa i efecte radicalment oposades que provoquen les accions més minúscules tal i com faria al 2004 de manera marcadament dramàtica i tràgica The Butterfly Effect, pronunciar-se com un pas més dins el cinema, una manera diferent de fer cinema, sense menysprear ni apartar, és clar, tot allò que s’ha fet abans. Perquè Lola rennt funciona com un curtmetratge fet pel·lícula, una història senzilla i vertiginosament ràpida de la generació de MTV. És una pel·lícula jove, fresca, que enganxa a l’espectador per la velocitat i successions d’esdeveniments més que pels esdeveniments en sí. És doncs una pel·lícula perfecta per a l’estiu dels gironins. Ja que fa tant calor a fora, que corri Lola per a nosaltres mentre nosaltres deixem, tranquil·lament, passar el temps davant la nostra pantalla.

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din