Magical Girl (2014)

Neorealisme, crítica social, contes de fades pervertits, vides fragmentades i perdudes, desesperació, supervivència i límits transgredits, coem-ho a foc lent i obtindrem la terrible i brillant obra de Carlos Vermut: Magical Girl.

El cinema espanyol, lluny del prejudici sistemàtic patit pel fet de ser espanyol, té geni i força, sempre n’ha tingut, però podem afirmar contents que el 2014 ha resultat especialment destacat. Entre el gran repertori de qualitat que ens ha deixat el passat any el cinema espanyol, crec de justícia parlar d’aquesta pel·lícula d’autor anomenada Magical Girl, la qual exhibeix un univers cruel i visceral revestit de certa cultura pop infantil que resulta interessant, provocadora i irònica.

És difícil parlar de l’argument de Magical Girl sense desvelar part de la trama. Podem parlar de tres històries, de tres personatges que entreteixeixen una tela d’aranya a la qual queden atrapats i d’on, desesperats, intenten fugir sentit la proximitat d’un depredador invisible i letal. Aquest triumvirat dissortat està compost per Luis (Luis Bermejo), Bárbara (Bárbara Lennie) i Damián (José Sacristán).

Luis és un professor de literatura a l’atur que està disposat a fer qualsevol cosa per a comprar un vestit caríssim d’un anime per a la seva filla de 12 anys, Alicia (Lucía Pollán), qui, atès el seu càncer, no arribarà als 13 anys d’edat. Damián es un antic professor que ha estat els últims déu anys de la seva vida a la presó per un crim que ens és desconegut que va cometre per a Bárbara. I Bárbara, femme fatale i nexe connector i nucli d’aquest triumvirat, és una dona amb molts rostres (tot apunta que pateix trastorn límit de personalitat) casada amb un prestigiós psicòleg que veu de sobte la seva vida abocada al precipici quan el xantatge de Luis amenaça destruir el seu fràgil matrimoni i l’empenta a enfrontar i reviure el turbulent passat que creia haver deixat enrere.

Magical Girl vesteix la roba dels desemparats i es desvesteix de maquillatges i efectes. Hereva del neorealisme italià, rebutja de personatges i arguments grandiloqüents per a mostrar-nos un món tangible en plena crisi econòmica, amb diàlegs que fan referència al malestar dels nostres temps. Els nostres tres protagonistes, lluny de ser herois o monstres, se’ns presenten simplement humans i amb un objectiu en comú: la supervivència de la pròpia humanitat, paradoxalment perduda en els mateixos actes empresos en l’intent de salvar-la dins un món gris que els aboca a la destrucció.

Lluny de mostrar-nos les parts més crues d’aquesta història terrible, Carlos Vermut opta per suggerir sense ensenyar. En diverses entrevistes, el mateix director expressa com segons la seva opinió resulta més impactant i sinistre el no saber què és exactament el què ha passat en l’habitació del llangardaix negre o el que veu Damián quan mira el rostre de Bárbara. La imaginació deixa la porta oberta a l’espectador per a construir la seva pròpia ficció sobre el què ha succeït sense que pugui confirmar els seus temors, i això sens dubte turba i colpeja a l’audiència.

Tal i com he dit, a Magical Girl hi ha ple de referències ocultes a contes i rols de  personatges de fades que d’alguna manera interpreten els personatges. Totes aquestes referències resulten pervertides i fins i tot inquietants, ironia amarga (i potser humor negre) manifestació de com el desig d’escapar a una realitat imaginada i optimista no és possible. Les referències que he pogut trobar resulten senzilles i atractives, a la vegada que aconsegueix l’efecte desitjat. Luis té una filla que es diu Alicia, referència a Lewis Carroll i la seva obra. Una altra referència a Alicia la trobem quan Bárbara esquerda un mirall amb el cap com si el volgués travessar, anar a una altra realitat. També hi ha diversos símbols que ens evoquen El meravellós màgic d'Oz, com és el personatge Oliver Zoco (OZ), a qui és enviada Bárbara duent tacons vermells de part d’Ada. Zoco, a més, entrega un sobre a Bárbara on podem llegir la paraula hojalata. Potser la referència més explícita d’aquesta voluntat de exhibir-nos la bondat pervertida la trobem en com el vestit que desitja Alicia està basat en el meravellós anime Madoka Magica (2011), obra sobre unes nenes que adquireixen poders per a lluitar contra les forces del mal a l’estil de molts altres animes preadolescents. Tot i les aparences, lluny de ser el típic anime infantil, l’aura i temàtica de cotó de sucre de Madoka Magica esdevé un univers gradualment gòtic, sàdic i fins i tot gore a mesura que avancen els capítols. Així, també a foc lent, Magical Girl lentament va transformant personatges amables i racionals en éssers passionals, cruels i egoistes.

Magical Girl sobre tot és una pel·lícula sobre gent fragmentada. Bárbara trenca un mirall creant-se múltiples rostres exhibint la manca d’unitat  i control emocional de la seva persona. Damián fa un puzle en el qual li falta l’última peça, de la mateixa manera que la seva vida ha girat sempre al voltant de Bárbara sense que hagi pogut satisfer l’amor platònic que deduïm que sent per ella. A la vegada, Luís, qui no té res, troba per casualitat, gràcies a la mà invisible del director que transgredeix la causalitat coherent, l’única peça del trencaclosques, i és que ell sí viu una experiència carnal amb Bárbara, però no en sap res d’ella ni en té cap vincle emocional com sí té Damián.

Com hem esmentat, els protagonistes de Magical Girl no són personatges essencialment dolents, de fet se’ns presenten com a bons; són les circumstàncies, la desesperació, el rebuig a la raó el que els fa cometre una cadena d’actes dolents. Aquesta és precisament la famosa concepció del mal descrita per Hannah Arendt (1906-1975): no hi ha gent dolenta sinó ignorant, que ha rebutjat escoltar a la consciència racional i moral; la situació fa que els protagonistes escoltin menys el seu jo interior, la seva consciència moral, fins al final ometre-la i cometre actes esgarrifosos. Òbviament Arendt no diria que aquestes persones siguin innocents dels seus actes, el que vol aquesta filòsofa és constatar que la gent no és intrínsecament dolenta, que no hi ha essencialment una persona dolenta, sinó que hom normal i corrent, sense originalment malicia en el seu interior, pot acabar fent coses dolentes atès el seu context i la derrota de la raó moral, social, empàtica, conscienciada, a favor dels instints com n’és la supervivència. (La resposta a aquest problema és en Arendt l’educació, discurs al qual de manera semblant s’inscriu Theodore Adorno (1903-1969), com podem apreciar per exemple en el seu assaig L’educació després d’Auschwitz, text relativament breu del qual recomano la seva lectura).

Magical Girl és una pel·lícula intel·ligent, que no té presses a desenvolupar el seu argument, que deixa molts interrogants oberts des del principi per a fer-nos realment espectadors d’unes vides tan reals com desconegudes. Sense una banda sonora original, té una selecció ben mesurada de temes entre els quals cal destacar la copla La nina de fuego, versió de l’intens Manolo Caracol. A  través d’una càmera que sap trobar la seva estètica, els personatges d’aquest drama –el qual s’ha arribat a catalogar de neo-noir per les seves influències i homenatge a l’obra de detectius de l’escriptor japonès Ranpo Edogawa (1894-1965)– flueixen vius i autèntics per la pantalla, amb un Luis apocat i senzill d’ulls innocents, un Damián profund i una Bárbara magnífica que, merescut el Goya a la millor actriu, resulta algú per qui patir i a qui témer.

*

La pregunta que s’ha de fer al lector gironí és: quants coneixíeu aquesta pel·lícula? No és el primer cop que una pel·lícula de rellevància a nivell nacional, amb un munt de nominacions i premis en festivals com els Goya i el de San Sebastián, ha passat no obstant desapercebuda per Girona només essent projectada en el Truffaut, meca gironina i únic recinte a on acudir els cinèfils del cinema alternatiu i en versió original. Ja en va ser la meva indignació l’any passat amb La herida (2013), i torna a ser-ne aquest any amb l’absència de Magical Girl a la resta de sales de Girona. Certament és l’audiència qui imposa la demanda, però si la oferta ja resulta fortament limitada respecte un tipus de cinema, hom sent que li és negada d’entrada l’oportunitat a una manera de fer cinema la qual no és degudament promocionada des de les institucions encarregades de la cultura de l’Estat. I d’alguna manera aquest oblit, símptoma d’un mal que va més enllà de la pròpia cultura, l’acabem pagant tots.