Martyrs (2008)

Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles. L’anomenat terror no provoca terror. És un drama per a qui busca emocions fortes. Que si foscor gratuïta, música inquietant mil cops sentida, monstres cada cop menys convincents fets amb CGI... Les bones pel·lícules de por resulten que són bones perquè són bons thrillers, romanços o el que sigui, però no per fer por.

I llavors fa uns quatre anys vaig veure Martyrs en una odissea personal del gore més bèstia. D’aquest estudi de camp cinèfil vaig extreure diverses conclusions i categories. Entre elles vaig dividir el gore establint tres grans blocs principals dels quals em va semblar que en deriven o en són paradigma de la resta: l’americà, el coreà i el francès. Sí, França té un tipus de gore únic, el més bèstia per ser el més realista o gràfic, també el més brut, emmarcat dins el que es coneix com l’escola cinematogràfica del Nou extremisme francès.

És doncs Martyrs la cosa més cruenta i dura del món? No, en absolut. Hi ha propostes molt i molt més dures i ben populars. Aquesta és una història d’una nena reptada i torturada que escapa dels seus raptors, i quinze anys després busca venjança amb l’ajuda de la seva única amiga. I la proposta impressiona. No tant en el seu segon visionat. La veritat és que la poca ànima que tenia l’he perdut en algun moment, venent-la segurament a qui no havia, ja que el record de pur patiment de llavors ha esdevingut en aquest segon visionat en un passeig divertit i poc més. Potser simplement estava sensible aquell dia. El fet és que és una bona pel·lícula de terror, que ofereix bones actuacions, una elaboració complexa i interessant de psicologies malaltisses i socials (crítica a la societat religiosa i/o absolutista?) i un argument senzill però ben elaborat amb girs inesperats i amb un final que, trampós o no, deixa un regust pseudofilosòfic d’aquell que tant agrada i ens fa sentir falsaments intel·lectuals.

A Martyrs les ferides fan mal. No és la quantitat de sang, sinó com s’experimenta aquesta. El director Pascal Laugier ho sap, i posa per sobre la qualitat a la quantitat. El duo protagonista de Mylène Jampanoï i Morjana Alaoui tenen química i passió. I com podeu veure, no he dit quasi res de l’argument, així que atreviu-vos a entrar cecs a una deliciosa casa del terror on potser, si teniu la pell adobada, no passareu por, però segur que una agradable estona; amb amics millor.