Jump to navigation
Fa 31 anys es va estrenar A Nightmare on Elm Street, una de les pel·lícules icòniques i imprescindibles per a comprendre el mainstream del cinema de terror actual, és a dir, guió pobre, poc consistent i previsible, música per a indicar-nos quan hem d’espantar-nos, protagonistes adolescents, assassins surrealistes, sexualitat i gore. I per què no? Hi ha pel·lícules que sabem de poca qualitat i que tot i així gaudim, preferiblement amb amics, com més millor, crispetes i ganes de passar-s’ho bé. I si hem de triar una obra de fast food cinematogràfic de terror, no hi ha manera millor d’acomiadar-nos de les vacances d’estiu amb A Nightmare on Elm Street i el seu director i visionari Wes Craven, qui morí el passat 30 d’agost a l’edat de 76 anys.
A Nightmare on Elm Street és merescudament una obra de culte, tant per la legió de seguidors que sembrà la primera de moltes i innecessàries seqüeles com pel monstruós i cèlebre Freddy Krueger (Robert Englund), genuí assassí graciós i surrealista que assassina a través dels somnis. El seu barret, jersei de ratlles horitzontals verdes i vermelles, rostre d’expressions grolleres i desfigurat pel foc i guant a la mà dreta de ganivetes constitueixen una de les figures del terror (que no fa por) més famoses de tots els temps.
La pel·lícula tracta sobre dues parelles adolescents de quinze anys (els quals sembla que tinguin mínim dinou, com no) que comencen a tenir somnis inquietants on són perseguits per un home esgarrifós. Una nit quan els quatre es troben en la mateixa casa, Tina (Amanda Wyss) és esquarterada per les mans oníriques de Freddy i Nick (Jsu Garcia), parella de la víctima, és acusat i detingut per la policia. Nancy (Heather Langenkamp), convençuda de la innocència de Nick i de l’existència aterradora de Freddy, es nega a dormir mentre intenta esbrinar els orígens d’aquesta maledicció i com acabar amb la mateixa. Considerada paranoica i afectada mentalment per la mort de Tina, l’únic que li fa costat és el seu xicot Glen (Johnny Depp en el seu primer paper), un noi força despistat i sense gaire guió.
A Nightmare on Elm Street en el seu moment va tenir un fort impacte mediàtic i cultural, tant per les seves dosis de sang i fetge com pel seu contingut sexual. Avui en dia però trobem les escenes molt suaus i veiem els quatre petons entre adolescents i l’esquena nua de Nancy (ni tan sols se’ns mostra un pit!) quelcom innocent i sense motiu d’escàndol. Freddy no fa por sinó riure. Els actors treballen malament conduits per un guió previsible i farcit de tòpics. I tot i així s’ha d’aplaudir la pel·lícula perquè és divertida i les escenes de terror estan fetes amb gran detall i cura. Wes Craven, pare de la també excessivament famosa saga Scream, tracta deliciosament el món dels somnis sense dependre dels croma verd i l’ordinador dels quals s’abusa avui en dia per a tal de crear efectes especials i escenaris impossibles. Nogensmenys, amb una sala de calderes, fum i la llum adequada en té suficient per a crear l’atmosfera idònia. Amb gran ingeni i jocs de miralls, maquillatge i perspectives enganyoses, A Nightmare on Elm Street segueix essent avui en dia un paradigma de bon gust tècnic i imaginació. I tenint això, què importa la resta? Aquesta és una pel·lícula que de fet mai es va prendre seriosament ella mateixa i es va concebre pel gaudi de l’espectador. I en això no ha envellit gens i resulta el seu visionat una bona manera de dir adéu un dels terribles i a la vegada grans del cinema.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
