Red White & Blue (2010)

Tres colors, tres històries que es creuen. Erica (Amanda Fuller) és una jove treballadora i amb una especial estima pels nens i que defuig de tot contacte físic i amistat amb els adults, sobre tot pel què fa els homes; no obstant, de nit surt de festa per a anar-sen al llit amb tants homes com pugui, negant-se a utilitzar preservatiu, per a després no voler-ne saber res més d’ells. Frankie (Marc Senter) és un noi que es veu atrapat entre el seu esperit adolescent i la necessitat d’una vida estable i madura. El seu grup de rock amb els amics de tota la vida no acaba d’enlairar-se mai, ha de cuidar de la seva mare malalta de càncer i la seva noia Sarah l’ha deixat. Una nit d’alcohol i disbauxa, Frankie té sexe amb Erica. Nate (Noah Taylor, actor recurrent en diverses pel·lícules reconegudes com Almost Famous (2000), The Life Aquatic with Steve Zissou (2004) Charlie and the Chocolate Factory (2005) i més recentment en sèries com Game of Thrones) és un home d’aspecte deixat, solitari, ex-combatent en la Guerra d’Iraq i que molt aviat descobrim en ell una predisposició pel sadisme des de la infància. Un dia, Nate es fixa amb la seva veïna Erica, i decideix que vol ser el seu amic i protegir-la de tot mal que pugui aparèixer causa de la seva vida de relacions personals inestables. Quan Frankie descobreix que té sida, el seu món s’ensorra del tot i té clar que la culpa de la seva malaltia és d’Erica.

Simon Rumley, el director, filma aquesta obra amb molt enginy. Jugant amb els silencis i el piano poderós d’un desconegut Richard Chester, opta per mostrar i insinuar en comptes de dir. Amb successions de breus plans-seqüència de déu segons o menys cadascun, a vegades se’ns narren diferents escenes veloçment sense que es faci confós o mancat d’informació. A part d’aquest estil elegant per a mostrar diversos moments, també s’ha d’aplaudir la manera com la pel·lícula, a foc lent i ben mesurat, evoluciona de manera natural però sobtada d’un drama social sobre problemes emocionals i malalties a un autèntic thriller visceral, fins i tot cruenc, però mai excessiu ni gratuït.

És difícil parlar d’aquest tipus de pel·lícules sense dir més del que es voldria de l’argument. Aquesta és una historia de secrets, errors i una malicia latent tant per part de l’agressor com també de manera inusitada de la víctima. Si us va agradar Blue Ruin (2013), Red White & Blue és un must que no us podeu perdre. Des de les seves interpretacions, a l’estil formal i de contingut, és una pel·lícula amb gran personalitat i que sense jutjar als seus personatges, ens obre tot un ventall de temes d’actualitat com les malalties de transmissió sexual, les relacions interpersonals, les emocions, les responsabilitats morals i legals dels individus i una denuncia ben ubicada als mètodes de tortura d’institucions estatals americanes com és el cas de la CIA.