The Revenant (2015)

D’aquí un mes, més concretament el 2 de març del 2015, farà un any que vaig  publicar el primer article d’aquest bloc, Birdman (2014). Ara ens ha arribat fa poc la nova pel·lícula d’Iñárritu i era pel seu valor simbòlic i cinematogràfic que tenia moltes ganes de veure-la i poder-la compartir amb vosaltres a Seqüència. Malauradament, el nou producte d’Iñárritu i DiCaprio deixa un gust regular. No està malament, però no està tan bé.

La història tracta sobre la supervivència extrema alimentada pel foc de la venjança. Ens trobem en un western nevat, com el de Tarantino. La diferència és l’atípica època per a un western: principis del segle XIX, l’Amèrica encara més salvatge, físicament colonial, de francesos i el record recent dels anglesos. En aquest context trobem a un grup de caçadors perseguits per l’ombra violenta d’una tribu nativa nord-americana. Quan DiCaprio és atacat per una óssa, és traït i abandonat pel també superb actor Tom Hardy, qui també assassina a sang freda el fill del protagonista, un indi mestís. A destacar també el paper de Domhnall Gleeson, qui en pocs mesos l’hem pogut veure a Ex Machina (2015), Star Wars VII (2015) i ara a The Revenant.

Iñárritu va encertar de ple amb Birdman amb una història d’humor negre, bella fotografia i gran capacitat de sàtira que va meravellar a molts (sense que es tallessin les cordes a les titelles, gràcies a que es fa una crítica àcida però simpàtica, de la burgesia per a la burgesia.) Birdman tenia el guió, la càmera i els actors. The Revenant té la càmera, i els actors, però hom es pregunta que se n’ha fet del guió, del missatge, de les idees. La culpa per començar la té la pròpia productora amb un tràiler que ens revela quasi tota la pel·lícula. Entenem que és una obra narrativament simple, i que això no ha de ser pas dolent, però li manca la grandesa d’altres produccions d’històries èpiques i senzilles. Ens manca empatia amb els personatges. Li sobra metratge, o potser li falta molt més. És una pel·lícula on fa fred i un home ho passa molt i molt malament, amb moments cruents i molt realistes. Però hi què? La forma és bonica però el contingut no marca, i això no seria un problema si no fos perquè sentim que el director tracta d’assolir quelcom més que un espectacle.

Veiem clarament aquesta buidor de contingut amb els moments més lírics de la pel·lícula. Iñárritu intenta imitar la fotografia de Terrence Malick però no suggereix cap idea. La llum i els arbres de Malick, el misteri de la vida i la divinitat, no es veu de manera reeixida traslladats amb Iñárritu. És bonic, sí, però és poesia? Per descomptat que The Revenant expressa idees. Veiem la contradicció clàssica entre l’intent de civilització i l’autèntica naturalesa de l’home, salvatge, cruel. Al principi podem sentir que l’home blanc és relativament apol·lini, mentre que la salvatgia ve donada pels natius. Però ràpidament veiem que tots els homes són cruels, brutals. No es tracta d’una guerra entre ètnies sinó una guerra de l’home contra la Natura, contra el propi home. Hi ha la presència d’un Déu, un Déu salvatge, dionisíac, indiferent, que accepta amb gust la crueltat, que beu la sang que se li ofereix sense a la vegada castigar ni recompensar a ningú. Però què més?

The Revenant no és una mala pel·lícula. Pot emportar-se molts Oscars, de fet és de les favorites amb 12 nominacions, que són moltes. Però quina llàstima que no sigui més, o que no sigui menys. Aspira a massa i recull poc. Té quelcom que fa que no acabem d’entrar en la història, de simpatitzar, d’autènticament commoure’ns. Iñárritu ha donat prioritat a la forma per sobre del contingut, un error que no s’ha de cometre mai. I la manera com fa aparèixer a la dona morta de DiCaprio en els seus somnis? És més irrisòria que commovedora. No està malament, però el però és molt gran.