Synecdoche, New York (2008)

Normalment quan es veu una pel·lícula es valora el treball del seu director. Veiem una pel·lícula i diem “aquest és el treball de X director” o “aquesta és la pel·lícula de Y actor”. No és aquest el cas quan parlem dels guions de Charlie Kaufman. La seva genuïtat, els seus guions intensos, amb una gran personalitat, fan que no siguin les pel·lícules on participa les obres de tal director o tal actor, sinó les obres del guionista Charlie Kaufman. Potser d’entrada aquest nom a la majoria no li sona de res, però és estrany no haver sentit a parlar de Being John Malkovich (1999), Adaptation (2002) o Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004), altrament coneguda a Espanya amb un títol horrible i injust com ¡Olvídate de mí! Des del divendres passat número 19, després d’haver recollit una gran multitud de nominacions i alguns premis, ha arribat al nostre país Anomalisa (2015), la segona obra dirigida personalment per Kaufman i amb la peculiaritat de ser una animació en stop-motion, adaptació d’una obra teatral del propi Kaufman. La primera pel·lícula que dirigí va ser Synecdoche, New York l’any 2008.

Synecdoche, New York és una pel·lícula difícil d’explicar i encara més de definir. Recull i explota sense mesura els temes reiterats de Kaufman, un existencialisme agredolç on conflueix la sempre present mort i la recerca d’un sentit, sigui amb l’amor o amb l’assoliment de quelcom monumental, d’una fama eterna. També hi trobem un humor especial, que amb facilitat es transforma a un drama trist i profund o viceversa. L’univers de Kaufman pot resultar estrany, a vegades sens dubte desconcertant, és un món que dansa entre el realisme màgic i el surrealisme absolut.

La història de Synecdoche, New York és la història de Caden Cotard (Philip Seymour Hoffman), un director teatral que sentint que no ha fet mai res autèntic a la vida decideix fer una obra teatral reproduint a escala 1:1 la ciutat de Nova York dins un magatzem. És un plantejament sens dubte curiós, i a la vegada dir això sobre aquesta pel·lícula és dir més aviat poc o res. Jo mateix no sé com explicar-ho exactament i per això segurament sono vague. Aquesta és una obra sobre la solitud de l’ésser humà, de la por a la vida i al fi de la vida, de les persones que ens anem trobant, les que anem perdent, de la felicitat i la tristesa. Potser aquest és el sentiment que més bé defineix aquesta pel·lícula: la tristesa. En tot moment tenim com a protagonista absolut a un Philip Seymour Hoffman trist, fràgil, i ens sentim dolorosament sols davant la seva solitud. Poques pel·lícules tenen la capacitat de tractar tants temes a la vegada com ho fa Kaufman, i a la vegada que cada guió i escena siguin únics, sorprenents. La trama no obstant pot sentir-se de tant en tant irregular, amb salts temporals importants, però no crec que això en sigui un defecte, sinó part més d’una obra estranya i monumental sobre un home que edifica una obra estranya i monumental.

Els fantasmes de Caden Cotard són ben presents, i vius. Persegueixen al nostre protagonista i ell mateix els dirigeix, els diu què fer, i aquests acaben per dirigir-lo a ell i convertir-lo en una part més de la seva pròpia obra. És una pel·lícula per veure més d’un cop, una vegada cada cert temps. Quan la vaig acabar de veure vaig sentir que havia entès poc del gran trencaclosques que és Synecdoche, New York, però sospitava que acabava de veure quelcom únic i meravellós. I com més hi penso més me n’adono que és una pel·lícula molt, però que molt bona.