,
29/06/2015
Cinema i Art

Twin Peaks (1990-92)

Twin Peaks. Població: 51.201 habitants. Comença a sonar una de les melodies més reconegudes d’Angelo Badalamenti. Natura i humanitat és barregen davant els nostres ulls apareixent un poble muntanyenc i tranquil de l’estat de Wahington, frontera amb Canadà. És un matí fresc, afable, un dia feliç i com qualsevol altre si no fos, és clar, perquè han trobat el cos sense vida de l’estimada per tots Laura Palmer.

Resulta sorprenent observar amb perspectiva la carrera cinematogràfica com a director de David Lynch. Personatge polifacètic i amb un estil únic, el seu cinema conté des d’una de les pel·lícules més estranyes i complexes mai fetes, Inland Empire (2006), fins a una obra tendra i de caràcter familiar com és The Straight Story (1999). Entre mig, tenim un ventall d’obres totes elles interessants, fetes amb gran cura i estudi, que profunditzen des del sinistre i el surrealisme en la psique humana i sobre tot tot allò més profund que escapa del conscient racional.

Twin Peaks segueix a l’agent especial del FBI Dale Cooper (Kyle MacLachlan), home excèntric i optimista de mètodes surrealistes per a resoldre misteris, que arriba a l'aparentment pacífica població de Twin Peaks per a esbrinar l’assassinat de Laura Palmer (Sheryl Lee). Lluny de la realitat, Twin Peaks és un microcosmos complex d’amors no correspostos, tràfic de drogues i gent de negocis sense ètica. El que semblava un assassinat més d’un assassí en sèrie, esdevé una xarxa de misteris i històries secundàries que mantenen a l’espectador intrigat i amb ganes de més.

Sèrie icònica i acompanyada de la música de l’inesperable de Lynch Angelo Badalamenti, Twin Peaks té un tempo idoni per a que l’espectador no habituat a David Lynch entri en el seu univers particular de manera suau però constant. El que en les primeres hores sembla simplement la història d’un crim fosc i turbulent equilibrat el to amb personatges graciosos i curiosos, poc a poc s’endinsa en somnis de cortines vermelles, llums intermitents, un gegant i un nan que parla de manera críptica i balla. Els boscos de Twin Peaks amaguen una altra realitat, estranya i perillosa, un mal incorpori anomenat Bob que només poden veure aquells amb un do o que estan maleïts.

Personalment crec que el mal de Twin Peaks va ser que es va allargar massa la sèrie. Després de 17 episodis genials i supervisats pel propi David Lynch i el co-creador Mark Frost, Twin Peaks es va allargar innecessàriament amb 11 episodis on ja s’havia resolt l’assassinat de Laura Palmer i on tan sols quedaven històries secundàries que explotaven l’excentricitat de l’argument original però que no estaven al nivell de les expectatives; de fet, durant aquests 17 episodis magistrals ja hi ha diverses històries i personatges que no sabem ben bé per què hi són més enllà d’enriquir i exhibir l’univers de Twin Peaks i omplir minuts. Sortosament, els dos episodis finals, el 29 i 30, recuperen el millor de Twin Peaks amb un final tan potent com confós i frustrant.

Al 1992, Lynch filmà Twin Peaks: Fire Walk with Me, precuela de Twin Peaks on veiem primer esdeveniments un any abans de la mort de Laura Palmer i després els últims dies de la vida d’aquesta adolescent que amagava més d’un secret i perversió. Pel·lícula de poc més de dues hores, Fire Walks with Me resol algunes incògnites de la sèrie però n’obre molts més. Potser el més curiós d’aquesta precuela és que abandona l’humor especial que tant caracteritza Twin Peaks per a ésser una proposta 100% fosca i seriosa que hem vist tant en altres obres de Lynch. Intrigant i absorbent, l’únic que lamento és veure a Laura Palmer en vida, ja que elimina l’encant d’un personatge present en tot moment durant la sèrie però que no estava viu, que deixava en la nostra imaginació el com havia estat el personatge en vida.

El final de Twin Peaks és potser el cliffhanger més molest que he viscut, no perquè deixi a l’aire moltes qüestions per a resoldre en episodis posteriors, sinó perquè es deixa expressament la sèrie inconclusa de manera espectacular, o això crèiem fins fa poc. Durant l’argument, a l’agent Cooper se li apareix en somnis en diverses ocasions Laura Palmer, la víctima de qui investiga el seu assassinat, qui li diu que es tornaran a veure d’aquí 25 anys. Satisfeta la data, en la celebració dels 25 anys de Twin Peaks David Lynch ha anunciat que hi haurà una nova temporada de la mítica sèrie el proper 2016. Si Lynch té en el cap un pla mestre que ha necessitat per a ésser executat  de 25 anys reals i dins la sèrie, o si bé ha estat una data aleatòria que va posar i s’ha decidit perquè sí retornar la sèrie, és quelcom que no sabem. Coneixent l’esforç i estima que posa Lynch en els seus projectes, no seria de sorprendre que Lynch portés 25 anys preparant un projecte de grans dimensions. El pròxim 2016 ho sabrem.

El per què triar parlar avui de Twin Peaks i no d’altres obres de culte i referència, com Blue Velvet (1986) o Mulholland Drive (2001), és perquè des de fa uns anys les sèries de producció i qualitat cinematogràfica estan de moda. Són el boom de la industria i anomenades el nou cinema. Game of Thrones (salutacions a tots els gironins i gironines que avui suen en la cua del quilomètric càsting), True Detective, Breaking Bad, Sherlock... Si anem una mica més enrere trobem a The Wire, i una mica més enrere a The Sopranos, i si anem més enrere descobrim que tota aquesta onada de sèries de grans actuacions i guions que cerquen la qualitat del cinema i fins i tot superar-la, començà amb l’estrany però a la vegada benvingut David Lynch i la seva sèrie de dues temporades i una pel·lícula Twin Peaks. El cinema ha evolucionat les seves formes i la televisió, que una vegada es menjà el cinema provocant la resposta d’alguns directors als anys 70 a la crisi cinematogràfica amb obres com són The Godfather (1972), de Coppola, o Jaws (1975), de Spielberg, aquesta vegada, la televisió, dic, ha eclipsat el cinema com el coneixíem i mentre la industria cinematogràfica americana es dedica a fer majoritàriament pel·lícules d’espectacle, de grans efectes especials i poc argument, les sèries s’han aixecat com el nou cinema seriós i culte que mereix el nostre reconeixement intel·lectual. I tota aquesta onada de series (o pel·lícules llargues) començà, o això es diu, amb Twin Peaks.

Si hem de parlar doncs d’un artista únic i icònic que ha revolucionat en més d’una ocasió el cinema, aquest és David Lynch, un autor sovint difícil, críptic i estrany, i a la vegada imprescindible, amb una gran sensibilitat estètica, geni i sorprenent. No tingueu por, el viatge mereix la pena. Benvinguts a l’univers fantàstic de David Lynch. Benvinguts a Twin Peaks.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

28/09/2016
En un poble fred dels Estats Units viu Lars (Ryan Gosling) en el garatge dels seus pares, difunts, apartat de la casa principal habitada pel seu germà (Paul Schneider) i la seva dona (Emily Mortimer).
19/09/2016
Jose (Antonio de la Torre) viu en un pis gran, en un bon barri, mai somriu, sempre està sol, en el seu temps lliure li agrada travessar la ciutat i anar a un petit bar de la zona obrera de Móstoles, on beure i jugar a cartes amb els habitants de l
12/07/2016
Una de les primeres pel·lícules de les quals vaig parlar a Seqüència va ser Blue Ruin (2013), de Jeremy Saulnier, una obra de venjança de gran direcció i un gran i entranyable actor protagonista, Macon Blair, amb decisions estètiques
28/06/2016
Ja ha arribat l’estiu, la calor comença a emprenyar i s’inaugura oficialment l’època de tardes o nits al sofà després d’un dia de platja on només bé de gust veure una pel·lícula lleugera.
21/06/2016
Abans de començar a escriure aquest article poso Tear Me Down, la primera cançó que sona a Hedwig and the Angry Inch.
07/06/2016
Si hagués de fer una llista dels millors països a l’hora de fer cinema, sens dubte triaria Dinamarca com a un dels meus preferits.
31/05/2016
Fa cosa d’un mes ja vaig dedicar aquesta secció a un autor japonès, Takeshi Miike, i tot i que procuro ser variat, no he pogut evitar tornar a l’arxipèlag nipó amb un altre cineasta que gaudeix trencant les expectatives i atrevint-se amb moments e