,
23/11/2015
Cinema i Art

Valerie and Her Week of Wonders (1970)

En un poble txecoslovac arriba el mateix dia una processó de missioners i un grup de còmics ambulants que vénen a celebrar el casament d’una jove del poble. Valerie (Jaroslava Schallerová) viu sola amb la seva àvia. Jove, bonica, innocent, recoberta pel blanc de la puresa, viu inquieta la dicotomia i contradicció de dos mons que se solapen i sagnen: les pors i prohibicions de la religió i els mites i contes institucionalitzats, i el despertar i transició del seu cos i la seva ment a la maduresa. Valerie and Her Week of Wonders és una història surrealista de vampirs, com a metàfora de la maduresa sexual d'una noia que li arriba la regla i altres canvis físics i mentals que no sap com enfrontar a causa de la seva educació cristiana, de mites, pors i prohibicions.

Per a tal d’il·lustrar aquest període femení intens de canvis, pors i experimentació, el director de la Nova Onada Txecoslovaca Jaromil Jires ens presenta una agosarada (Txecoslovàquia tornava a estar sota el control i opressió soviètica) proposta surrealista de vampirs, incest, pederàstia i amors lèsbics, història farcida de colors i simbologia fins a la saturació de la nostra ment.

El món de Valerie és un món confós, on no sabem què és real i on comença allò oníric. I tampoc és que ens hagi de preocupar el poder discernir entre la realitat i la falsedat; no, falsedat no: màgia. Valerie and Her Week of Wonders (o Valerie a týden divu, en el seu títol original) és un deixar-se anar, una proposta màgica on tot és veritat i mentida: és la realitat imaginada i metafòrica d’una noia que està deixant de ser nena. I en tenim tots els símbols, religiosos i lírics: el color blanc, la fura en el galliner, la sang dels vampirs, l’aigua i el foc, les flors, les criptes secretes on passen les coses “dolentes”. Sens dubte, com a surrealista, aquesta és una obra on beu de l’imaginari popular freudià, amb imatges com Valerie amagada rere uns barrots (el JO, la part conscient) observant una parella fent l’amor entre uns arbustos (l’ALLÒ, l’inconscient, els nostres desitjos ocults) mentre entre la gàbia i els arbustos passa una professó de monges vestides íntegrament de negre que es cobreixen el rostre ( El SUPER-JO, la moral, les pors, allò que ens oprimeix).

Valerie és la protagonista d’una pel·lícula sens dubte estranya per a la narració tradicional. Té uns vampirs molt vistosos i interessants, herència estètica del Nosferatu (1922) de Murnau; però no és exactament una història de vampirs. De fet, la història en sí és el de menys, tan inconsistent i caòtica que serveix més aviat d’excusa per a un assaig poètic d’allò més apassionant, amb una successió sovint brusca d’escenes tant fascinants com confoses. Inspirada en la novel·la homònima de Vitezslav Nezval i l’Alicia de Carroll, com aquesta Valerie serveix com a vehicle passiu que és sacsejat pels vents i capritxos dels altres personatges, malvats pels ulls de la tendra i confosa Valerie. No obstant, quan està preparada, ella mateixa esdevé activa en la seva vida i perd la por al pecat, la mort, la condemnació dels seus desitjos i amors, i se’n riu de les seves antigues creences i les desmenteix. Tot i així, aquestes no les perd. Simplement és més gran, més valenta, més experimentada, ja no s’amaga quan en el bosc ballen les dones amb un home i participa de la disbauxa; però segueix essent una nena, producte de la seva educació, de les pors culturals, dels mites, els vampirs, les bruixes i l’infern. Segurament va inspirar la també magnífica pel·lícula de Neil Jordan The Company of Wolves (1984), la qual, relativament més tradicional, canvia els vampirs per homes-llops.

Valerie and Her Week of Wonders és una de les últimes meravelles de la Nova Onada Txecosclovaca. Intensa i experimental, plena de colors i imatges belles, expressa amb valentia i bogeria maneres diferents de narrar cinema, amb mètodes i símbols intel·ligents i complexos que demanden segurament un segon visionat atent, i fins i tot, esgotador, si es vol desentranyar tot el que pot arribar a amagar i dir aquesta pel·lícula. Una delícia que no us podeu perdre!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

08/03/2016
L’art té una capacitat increïble per a reinventar-se constantment, per a recollir idees i formes ja expressades i fent-ne una mescla presentar en contra tota expectativa de fracàs una obra nova tan interessant com original.
22/02/2016
Normalment quan es veu una pel·lícula es valora el treball del seu director. Veiem una pel·lícula i diem “aquest és el treball de X director” o “aquesta és la pel·lícula de Y actor”. No és aquest el cas quan parlem dels guions de Charlie Kaufman.
15/02/2016
Altre cop tornem al cinema coreà. I altre cop sorgeix la mateixa pregunta: què té la industria cinematogràfica d’aquest país que produeixi pel·lícules tan meravelloses?
09/02/2016
D’aquí un mes, més concretament el 2 de març del 2015, farà un any que vaig  publicar e
26/01/2016
La vuitena pel·lícula de Tarantino. Western nevat.
18/01/2016
Sens dubte una de les millors pel·lícules de 2015, Alex Garland s’estrena com a directo
13/01/2016
David Bowie ens ha deixat. Ha estat una sorpresa amarga, imprevista.